Entrevistes

Entrevistes radiades a l´autor en el programa Tal com som de COMRàdio (Barcelona)

En contraposició a l’Homo Sapiens –l’home que sap- existeix un Homo Faber –l’home que fa o fabrica- que es proposa de satisfer las seves necessitats i controlar el seu destí mitjançant l’organització social i el control del seu entorn. Cosa que assoleix gràcies a una sèrie de comportaments –maneres de relacionar-se, normes de conducta, pràctiques socials- i estris –tota mena d’objectes artificials- que faciliten la vida del ser humà. De les aventures i desventures del Homo Faber -sovint, les coses no surten com es vol- se’n parla en aquesta secció.

La seguretat

Avui parlarem d’una de les seves obsessions, de les nostres obsessions: la seguretat.

DÈIEM QUE L’HOMO FABER S’OBSESSIONA PER LA SEGURETAT. PERÒ, LA INSEGURETAT ES COLA PER ALLÀ ON MENYS ENS HO ESPERÀVEM

Efectivament. Per exemple, en la joguines. Al respecte, encara està fresca una de les notícies de l’estiu: la de les joguines Mattel retirades de la venda recentment –18 milions- per incomplir les normes de seguretat. I, compte, no parlem de joguines d’aquelles de tot a 100, o de tot a 0, 60, parlem de Mattel –que presumeix d’oferir seguretat-, i parlem també de joguines venudes a la UE –que ha establert el certificat de garantia CE que ens assegura, diuen, contra qualsevol perill.

PERÒ, EN AQUEST CAS, LA SEGURETAT HA BRILLAT PER LA SEVA ABSÈNCIA

Sí. Resulta que les joguines d’aquesta marca de qualitat han estat retirades del mercat per contenir nivells de plom superiors als permesos o imans perillosos que els nens es poden empassar.

En definitiva, la possibilitat d’intoxicació, asfíxia i altres lesions.

I sorgeix la inseguretat.

I sorgeixen les pors i les preguntes: ¿què pot passar amb d’altres joguines de no tanta qualitat ni “seguretat”? ¿què pot passar amb d’altres productes com, per exemple, els alimentaris?

I, davant la inseguretat, sorgeix, en contraposició, l’obsessió per la seguretat. L’obsessió per fugir del perill, el dany o el risc. En definitiva, un tret de la naturalesa humana

PERÒ, LA COSA NO ÉS TAN FÀCIL COM SEMBLA

És veritat. Tot plegat posa en evidència la fragilitat dels controls de seguretat del que consumim, i posa en evidència la irresponsabilitat de les autoritats que van donar el vistiplau a les joguines (¿on és la capacitat d’inspecció i sanció de l’autoritat?, i no val l’excusa de que les joguines van ser fabricades a la Xina).

I cal insistir que això passa en una Catalunya, una Espanya i una UE farcides de lleis i reglaments en defensa de la salut dels consumidors. Imaginem-nos el que pot passar a d’altres indrets amb menys “garanties”.

En definitiva, l’homo faber hauria de ser més exigent amb els poders públics.

I AIXÒ VOL DIR

Doncs, que, davant la desprotecció de la que podem ser víctimes, qui ens governa faci –senzillament- la seva feina. Al cap i a la fi, ens hi juguem la salut. Poca broma, doncs.

7/9/07

…………..

L’opinió

AVUI PARLAREM DE LA MALEABILITAT DEL’OPINIÓ PÚBLICA I CREC QUE HO FAREM REFERINT-NOS A LA MÉS ESTRICTA ACTUALITAT

Sí. El cas de la nena Madeleine McCann, presumptament segrestada quan era de vacances a Portugal amb els seus pares, dóna peu a parlar de la maleabilitat –no sé si de la volubilitat- d’una opinió pública sovint massa modulable, massa dúctil, massa dòcil, massa submisa, massa crèdula a les informacions que rep. En aquest sentit, el “cas McCann” té la seva lliçó.

DÈIEM QUE EL “CAS McCANN” TÉ LA SEVA LLIÇÓ

Per començar, vull deixar clar que no prejutjo la conducta del pare i la mare: aquesta qüestió és competència de les autoritats policials i judicials portugueses. En tot cas, cal reclamar la presumpció d’innocència dels pares.

Dit això, cal entrar en la matèria que pròpiament ens ocupa: la maleabilitat –ductilitat, docilitat, submissió, credulitat- de l’opinió pública.

El més de maig, quan es coneix la desaparició de Madeleine, es desfermen tota mena d’hipòtesis sobre què pot haver passat. I la gent se les creu. I la gent es creu també les paraules de qui assegura tenir pistes o visions sobre el lloc on es troba la nena. Detall: la gent es creu tot això sense la més mínima prova. I, cosa perfectament comprensible en aquest cas, la gent es creu els missatges d’uns pares que demanen ajut per trobar la seva filla. Missatges que provocaran una allau de solidaritat i col·laboració que va de la gent del carrer al Papa passant per artistes i futbolistes de renom. Insisteixo, és perfectament comprensible que la gent és cregui els missatges d’uns pares que busquen la seva filla.

PERÒ, DESPRÉS DE MAIG ARRIBA SETEMBRE I ARRIBEN TAMBÉ LES PESQUISSES POLICIALS

Efectivament. A veure, ¿què passa quan la policia portuguesa declara la mare –Kate McCann- “sospitosa formal” de l’homicidi involuntari de la seva filla? Doncs, que l’opinió pública, en un sol dia, canvia de forma radical: qui ahir era víctima esdevé botxí. Una nova opinió que la gent creu sense fissures. Una nova opinió que la gent creu amb la mateixa seguretat que abans creia la hipòtesi contrària del segrest.

Encara avui no sabem si la Kate McCann és víctima o botxí: aquesta qüestió, ho repeteixo, és competència de la policia i la justícia.

El que sí coneixem és la maleabilitat amb què la gent es creu una cosa i la contrària en un termini de quatre mesos. I també sabem que l’entusiasme “pro” es metamorfosejar en entusiasme “contra” en qüestió d’hores.

Tot plegat, dóna peu a parlar de les contradiccions de la condició humana i, se se’m permet, dels desordres –allò que en castellà en diuen “los extravíos”- de la consciència col·lectiva.

M’ESTRANYA QUE NO DONI LA CULPA ALS MITJANS D’INFORMACIÓ

Ja em perdonarà, però els mitjans d’informació –alguns d’ells, és clar- tenen el seu grau de responsabilitat en esbombar no el fet, sinó algunes de les informacions falses que l’han rodejat. El negoci és el negoci, diem a Catalunya.

El greu del cas –més enllà del fet, gravíssim- és la maleabilitat d’una opinió pública que sembla girar segons bufi el vent. I això porta a pensar que l’home és fàcilment manipulable per qui s’ho proposi. En definitiva, l’homo faber –nosaltres, tots- és menys independent del que creu.

14/7/07

…………..

La megalòpolis

SEMBLA QUE, DEFINITIVAMENT, L’HOME HA DECIDIT DE VIURE A LA CIUTAT. I AIXÒ SOL PROVOCAR PROBLEMES.

Efectivament. En el transcurs d’un segle, l’home ha passat de viure al camp a viure a la ciutat. I no sols això, sinó que en les últimes dècades s’ha passat de viure a la ciutat a viure en grans ciutats. A viure en megalòpolis. I exemples no ens en falten: Londres, Nova York, Tòquio, Xangai, Mèxic, Sao Paulo, El Caire, Manila, Yakarta, Bombay o Lagos superen, en qüestió de milions d’habitants, els dos dígits.

I això, com vostè deia, comporta un seguit de problemes de tota mena: subsistència, convivència, seguretat, higiene, treball, educació, transport, etc. En parlarem.

PARLÀVEM DE LA CIUTAT I ELS PROBLEMES QUE COMPORTA. COSA QUE CONTRASTA AMB LA IDEA COMUNAMENT ACCEPTADA DE LA CIUTAT COM A SINÒNIM D’OPORTUNITAT.

El que passa és que la ciutat no acompleix les funcions que crèiem que havia d’acomplir: ser el lloc de les oportunitats, el lloc on es poden superar els entrebancs de la naturalesa i els problemes de relació interpersonals.

Això, no és exactament així i la ciutat –les megalòpolis- ha aixecat un mur –es tracta d’una metàfora- que, groso modo, separa dues zones que solen correspondre a grups socials: d’una banda, treball, riquesa, hiperconsum, luxe, seguretat; d’altra banda, atur, pobresa, subconsum, misèria, inseguretat. I tot plegat, en un marc de conflictes i contradiccions.

¿AIXÒ TAMBÉ PASSA A CATALUNYA O A BARCELONA?

En el cas de Catalunya, tenim un cert avantatge pel fet de que el nostre –tret de Barcelona- és un territori format per una xarxa de petites i mitjanes ciutats. Però, estem arribant a un punt en què el mur metafòric de què parlàvem també s’està construint a les nostres ciutats, petites i mitjanes, i, per suposat, a Barcelona.

Al respecte, jo convidaria a la gent a sortir del seu entorn més immediat. Si això féssim, veuríem que, a casa nostra, conviuen el primer món amb el quart món (el quart món, per entendre’ns, és el tercer món que tenim dins el primer món).

I, en el cas de Catalunya –com passa a d’altres llocs de la UE-, hem d’afegir –mirin, això ni cal ni és bo amagar-ho- el conflicte latent que existeix entre els autòctons i els nou vinguts i, fins i tot, entre els mateixos nou vinguts. Per dir-ho resumidament: els penúltims carreguen les culpes de les seves insuficiències als últims que els “prenen” oportunitats de promoció social.

¿NO ENS ESTÀ PINTANT UN FUTUR MASSA NEGRE?

Jo, sóc realista. Crec que el futur que ens espera a curt termini és una combinació de llums i ombres. No podem negar que les autoritats fan coses, que les organitzacions no governamentals fan coses, que les persones a títol individual fan coses, que la societat civil fa coses. ¿Què passa, doncs? Hem de ser conscients que hi ha situacions, problemes i conflictes difícils de resoldre per tres raons: perquè estan enquistats; perquè tenen una extraordinària capacitat de reproduir-se; perquè acaben formant part del nostre paisatge natural, cosa que equival a la seva “legalització” pràctica. I quan tot això passa, l’ombra persisteix. En definitiva –admeto la simplificació-, hi ha un homo faber que viu bastant bé i un altre que sobreviu com pot. I ho fa en una megalòpolis que, sovint, deixar de ser un somni per esdevenir un malson.

21/9/07

…………..

L’obsessió per la seguretat

Avui insistirem en el tema de la seguretat. En concret, en l’obsessió per la seguretat davant el delinqüent i, sobretot, davant el terrorisme internacional

ENDAVANT AMB LA SEGONA PART DE L’OBSESSIÓ DE L’HOMO FABER PER LA SEGURETAT

En aquest cas, com dèiem, es tracta de la seguretat davant la delinqüència i el terrorisme.

Davant la delinqüència, més enllà de l’acció policial i jurídica, cal remarcar el següent fet: tots som vigilats. Mirin, avui mateix, en el camí de casa a COMRàdio, jo he estat vigilat per –les he contades- 12 càmares de televisió: entitat d’estalvi, estació de metro, una altra estació de metro, caserna Mossos d’Esquadra, entitat bancària, una empresa, una altra entitat d’estalvi, una altra entitat d’estalvi, una altra empresa, entrada a l’edifici de la Maternitat, entrada a ComRàdio, segon pis de COMRàdio on és l’estudi del Tal com som. La cosa, per cert, a vegades funciona.

PERÒ, L’AUTÈNTICA OBSESSIÓ ES PERCEP EN LA LLUITA CONTRA EL TERRORISME

Efectivament, aquí, l’obsessió ha arribat al seu grau omega.

Si parlem de l’àmbit judicial: estat d’excepció que autoritzi determinades mesures temporals; poders extraordinaris per uns serveis de seguretat que podrien efectuar retencions i detencions preventives de sospitosos amb proves no definitives.

Si parlem de l’àmbit de la politologia: l’anomenada teoria del “mal menor” segons la qual la defensa de la democràcia admet un cert grau de violència que inclou la coacció, l’engany, el secret, la guerra preventiva i, fins i tot, la violació temporal i condicionada de certs drets.

Ho proposen demòcrates sense taca. Per protegir la democràcia de qui la vol destruir.

ES PREVEU QUE L’OBSESSIÓ CONTINUÏ?

Doncs, sí. El DHS –el departament de seguretat del govern dels Estats Units- ha endegat recentment el “Projecte Intent Hostil”. En síntesi: quan el viatger arribi a un aeroport USA, una potent bateria de làsers invisibles, càmeres, micròfons, detectors de retina i sensors del ritme cardíac i respiratori, examinaran detingudament i dissimuladament les seves funcions corporals. I un ordenador processarà les dades i dirà si el viatger té la intenció de fer o no un segrest, assassinat o atemptat terrorista. Funcionarà? Màquina de la veritat. Els “agents de detecció de comportament”, que estudien i desxifren les microexpressions facials dels viatgers, han aconseguit èxits amb delinqüents, traficants droga, blanquejadors de diners, assassins.

ANEM CAP UNA SOCIETAT CONTROLADORA

Ja hi som. Et comencen retratant en el documents d’identitat, et filmen amb càmeres, i finalment t’escanegen.

Un dilema que l’homo faber ha de resoldre: és lícit garantir la seguretat i la democràcia amb mesures democràticament discutibles?

Però, l’home no pot desinventar el que ha inventat.

Regularització i control

28/9/07

…………..

Mites

AVUI PARLAREM DEL MITE. UNA PRÀCTICA PROU ANTIGA DE L’HOME

Sí. L’home es caracteritza per la creació de mites. Per la invenció d’uns personatges i relats heroics que esdevenen un exemple a seguir i assenyalen què cal fer en determinades situacions. Model. Ideal. La història n’està farcida, de mites. Caldria destacar els clàssics grecs i romans. Però, la nostra intenció és la de parlar d’altres mites, d’un parell de mites actuals amb l’objectiu de constatar que l’home continua necessitant mites.

HAVÍEM QUEDAT QUE PARLARÍEM D’N PARELL DE MITES ACTUALS

Doncs, sí. Parlarem de Leonardo da Vinci i Diana de Gal·les

LEONARDO I DIANA PODEN CONSIDERAR-SE MITES?

Per ser axactes, els hem convertit en mites. Vull dir que, cosa pròpia de tot mite, els hem inventat a la mida de les nostres necessitats.

Leonardo: un geni en anatomia, botànica, enginyeria, arquitectura, pintura, urbanismo, cartografia, òptica. Una persona que anava per davant del seu món. La Unió Europea, que amb motiu del 50 aniversari de la firma del Tractat de Roma, li dedica una exposició a Brussel·les, amb el títol de “Leonardo, el geni europeu”.

Diana: un exemple d’independència, renovació de la monarquia, solidaritat

ESTÀS INSINUANT QUE RES D’AIXÒ NO ÉS VERITAT

Exactament, sense menysvalorar les virtuts de ningú.

Leonardo : moltes de les seves « intuïcions » havien estat intuïdes a la època medieval

Diana: sempre va viure gràcies al pressupost de la casa reial, els contes de la despesa reial augmentaven setmanalment en visitar les botigues més cares d’Europa i Estats Units, quan li convenia utilitzava la premsa en benefici propi, passava les vacances en iots de luxe amb una vida de luxe. Les fotografies de la solidaritat existien, però no gaire més. ¿Això és un model? El 13 d’agost                   The Guardian va publicar un article titulat “Un moment de bogeria?” on deia que els dies que van seguir a la mort de Diana –quan va surgir el mite- “han esdevingut un record destorbador, una empalagosa nota d’autocompassió d’una persona de quinze anys en el seu diari. Ens fa vergonya recordar-ho”

EN TOT CAS EL MITE EXISTEIX

Sí, perquè Leonardo satisfà la necessitat de tenir la figura d’un europeu (recordar “Leonardo, el geni europeu”) que ens fa sentir orgullosos de la universalitat i abast de la nostra cultura.

Perquè –Diana-, més enllà de qui fa negoci amb el seu record, ens fa veure que una persona desgraciada pot superar la seva desgràcia, que una persona frágil pot transformar la debilitat en fortalesa i redreçar la seva vida a pesar d’haver estat utilitzada –ho va estar- per una força tant potent com la monarquia britànica.

Continuem necessitant mites. Models. Em sembla bé. El problema és quan esdevenen contes de fades.

5/10/07

…………..

La ciutat-empresa

LA CIUTAT HA ESTAT UN DELS GRANS INVENTS DE L’HOME. I, SEGONS QUE SEMBLA, DAVANT DELS QUE PENSEN QUE ESTÀ EN CRISI, APAREIXEN NOVES FORMES O MANIFESTACIONS DE CIUTAT.

Efectivament, la ciutat continua sent una realitat –amb tots els problemes que es vulgui, que són molts- vigorosa. I no sols això, sinó que, com deia vostè, apareixen noves manifestacions de ciutat com ara la ciutat-empresa. En parlarem.

HA ARRIBAT L’HORA DE PARLAR DE LA CIUTAT-EMPRESA. ¿QUÈ CAL ENTENDRE PER CIUTAT-EMPRESA?

Qui vagi a les rodalies de Madrid –no cal anar als Estats Units, Austràlia, Londres o Hamburg- i visiti la Ciudad Santander (Boadilla del Monte, Banc de Santander) i el Distrito C (Las Tablas, Telefónica) ho podrà veure i fruir en viu i en directe.

La ciutat-empresa o “empresòpolis” sol estar a les afores d’una gran ciutat i aplega tot allò que necessiten els treballadors de l’empresa que per a ells l’ha construïda: oficines, aparcaments, guarderies, consultori mèdic, perruqueria, gimnàs, piscina, tintoreria, agència de viatges, restaurants, botigues, camp de golf. I tot en un entorn amable, obert, lluminós, arbrat, ecològic.

I aquí no acaba la cosa, perquè en aquesta ciutat es practica la flexibilitat horària que permet el disseny horari a gust del treballador. El que prima és la productivitat, no la presència.

TRACTANT-SE DE CIUTATS ON S’INSTAL·LEN ELS TREBALLADORS D’UNA ENMPRESA MULTINACIONAL, ¿ALGUN SECRET HAURÀ DE TENIR LA CIUTAT-EMPRESA?

Evidentment. La idea és vella i prové de Henry Ford, el fabricant nordamericà de cotxes que va revolucionar la productivitat. L’empresa vol que el treballador produeixi més i sigui més eficient, i per això construeix una ciutat on es pugui trobar còmode i tingui satisfetes les seves necessitats més immediates com pot ser, per exemple, la guarderia del nen, el menú diari o la compra del dia. I l’empresa, recordem-ho, també ofereix autonomia laboral, cosa que repercuteix en una més gran productivitat. A més, els despatxos dels caps solen estar al costat dels dels seus subordinats. I solen ser “oberts” per transmetre proximitat i complicitat amb l’empresa.

Tot respon a una determinada filosofia empresarial: qui es troba bé a la feina treballar més. I el cas que les enquestes diuen que els treballadors es troben a gust.

Això no és tot, doncs la ciutat-empresa oberta al públic genera també els beneficis dels clients que passen per caixa en els serveis oferts.

A més, en aplegar totes les dependències en un sol lloc, s’estalvien lloguers. I no sols això, sinó que la concentració en la ciutat-empresa permet de vendre els edificis on abans estaven els treballadors amb els consegüents beneficis (i més ara, tenint en compte el preu del sol)

ES TRACTA, DONCS, D’UN NEGOCI  RODÓ

Certament. Però, es tracta d’un negoci del que, en certa mesura, també se n’aprofita el treballador a qui se li resolen determinats problemes que van des de la conciliació del horari familiar amb el laboral a la guarderia i la compra diàries.

L’homo faber se les pensa totes.

12/710/07

…………..

El sostenidor

AVUI PARLAREM D’UN TEMA BEN PECULIAR, EL SOSTENIDOR

Un tema, sobretot, pràctic. Com correspon a un homo faber que sempre ha volgut fer més còmoda la vida dels sers humans. I, aprofitant que fa unes setmanes es ca acomplir el centenari del sostenidor, doncs parlarem del sostenidor. I, compte, no es tracta d’una frivolitat, sinó d’un tema molt seriós. La cosa té el seu missatge. Ho veurem.

ENS HAVIES ANUNCIAT QUE EL SOSTENIDOR TÉ EL SEU MISSATGE

Sí. Però, no ens hem d’impacientar. Primer, cal recordar el nom de l’inventor: Pierre Poiret. El personatge és interessant, perquè va ser el primer a simplificar la roba de la dona. Però, sense perdre la sofisticació (“jo no vull vestir telegrafistes”, deia). I el sostenidor va ser una peça d’aquesta simplificació sense perdre la sofisticació. Per cert, hi ha qui diu que Poiret podia haver-se inspirat en els grecs i en els romans (strophium, el duien damunt la túnica i era un senyal de distinció; però, també a l’època es duia el pit enfaixat com corresponia a una societat andrògina).

En tot cas, sembla que els primers sostenidors van ser usats a París i Nova York per noies que volien lluir l’escot. I una d’aquestes noies novaiorqueses –Mary Phelps Jacob- va birlar l’invent a Poiret abans que el patentés. Però, després, va vendre la patent –per 1.500 dòlars- a una corseteria de Connecticut que es va fer d’or.

I EL MISSATGE?

Com succeeix en el món de la comunicació –de fet, el sostenidor és un estri de comunicació-, el medi és el missatge.

En aquest cas, no un missatge, sinó

Primer: una resposta a la estètica victoriana del XIX que imposava el corsé gairebé ortopèdic.

Segon: una peça funcional i afavoridora que realça la figura femenina. Fins i tot, pot realçar figures no gaire afavorides per la naturalesa.

Tercer: una tècnica de realçar la figura que permet d’evitar la cirurgia plàstica.

Quart: una aportació transcendental a l’imaginari eròtic de la humanitat. De fet, els experts en erotisme solen parlar de la triada màgica de l’erotisme que estaria formada pel taló, el lligacames, el sostenidor.

I s’ha de dir que el sostenidor ha resistit les escomeses d’un puritanisme conservador i un puritanisme feminista –els extrems es toquen- que van declarar la guerra a aquesta gran obra d’enginyeria tèxtil que és el sostenidor.

I, per acabar, tot i que sóc un enamorat de la ràdio, haig de reconèixer que en aquesta qüestió una imatge val més que mil paraules. El medi és el missatge, deia.

19/10/07

…………..

La cobdícia

PARLANT DE L’HOME SEMBLA QUE, MÉS TARD O MÉS D’HORA, SEMPRE ACABA SORTINT LA COBDÍCIA

Efectivament, la cobdícia és una de les característiques de l’home. S’acostuma a dir que és més important el “ser” que el “tenir”, però el cas que –parlant en termes generals- sempre volem més del que tenim i mai no en tenim prou. I un dels exemples més evidents d’això ens l’ofereix una inversió en borsa que, d’altra banda, està a l’ordre del dia per culpa de la crisis dels fons hipotecaris i els seus efectes. En parlarem, d’aquesta cobdícia inversora que s’ha apoderat de la nostra societat.

AVUI PARLAREM DE LA COBDÍCIA DE L’HOME PRENENT L’EXEMPLE DE QUI INVERTEIX EN BORSA. ¿TOT INVERSOR ÉS UN COBDICIÓS?

No. Hi ha gent que, simplement, inverteix en borsa per garantir que els seus estalvis no perdin poder adquisitiu. Fins i tot, hi ha qui inverteix en borsa sense saber-ho: és el cas d’aquells estalvis que gestionen, de forma més o menys transparent, determinades entitats financeres. I, en tot cas, no és el mateix invertir en renda fixa (no gens risc i no gens cobdícia), mixta (poc risc i poca cobdícia) o variable (més risc i més cobdícia). I a qui no li agradi el terme “cobdícia” el pot substituir per “rendibilitat”.

La cobdícia, en majúscula, apareix en aquelles inversions de risc anomenades hedge funds (literalment, “fons bardissa”: es pot traduir per “fons gamberro”) que són administrats pels hedge fund boys. ¿En què consisteix la cosa? En buscar la més alta rendibilitat, amb independència de la marxa del mercat, assumint qualsevol risc.

A LA VISTA DEL RISC, NO SÉ SI HI HA GAIRE GENT QUE S’ATREVEIXI HA INVERTIR EN AQUESTS FONS

Déu n’hi do, la gent que hi ha. Al món hi ha al voltant de 8.000 fons que administren 1, 4 bilions de dòlars (una xifra superior al PIB espanyol). I això, a pesar d’algun ensurt considerable, d’alguna inversió que s’ensorra (el 2006, un fons d’Amaranth Adviser va perdre 6. 000 milions de dòlars en una inversió fallida en gas). Però, la gent –la cobdícia, dèiem- insisteix i persisteix. Per cert, aquests fons han arribat Espanya fa gairebé un any. I qui realment es guanya la vida és una nova classe d’homo faber (el hedge fund boys que administra els fons en qüestió) que, duent-se entre el 10 i el 20 per cent dels guanys obtinguts, viu rodejat del luxe absolut (mansions, jets privats, etc.) com correspon a qui té uns ingressos anuals de 300 milions d’euros. Barton Biggs, Nick Maounis, Kenneth Griffin o Steven Cohen són alguns dels “gamberros” que han vingut a substituir els yuppies que Tom Wolfe retratava a La foguera de les vanitats.

A VEURE, ¿HEM DE CREURE –COM S’ACABA DE DIR AMB LA CRISI D’UN DETERMIANT FONS- QUE LA COBDÍCIA ARRIBA FINS L’EXTREM D’ARRISCAR-SE A PERDRE-HO TOT?

Probablement, a més de la cobdícia –de l’afany de tenir més que ningú, de l’afany de ser  més ric que ningú-, es trobaria també una característica psicològica de l’home: la inclinació vers el risc. En concret, el formigueig indescriptible –diuen- que proporciona el risc, aquell formigueig que està entre el dolor i el plaer i que procura –asseguren els qui el senten- una satisfacció difícil d’explicar.

En fi, les aventures i desventures de l’homo faber ens han posat davant d’un home cobdiciós amb certa inclinació patològica vers el gaudi obtingut gràcies al rics. No sé si tot plegat resulta gaire edificant. Però, som així.

26/10/07

…………

L’homo faber xinès

ACOSTUMATS A PARLAR DE L’HOMO FABER OCCIDENTAL, AVUI HO FAREM DE LA VARIETAT ORIENTAL

Doncs, sí. Parlarem de l’homo faber xinès, però per assenyalar que, en el si del procés de globalització i homogeneïtzación en què ens trobem, les varietats d’homo faber semblen condemnats també a la uniformització dominant.

DEIES QUE L’HOME –FINS I TOT EL XINÈS- S’ESTÀ UNIFORMITZANT A MARXES FORÇADES

Sí. I crec que aquesta uniformització respon a unes de les característiques de l’home: la capacitat adaptació ràpida a la realitat. Sovint, no és que s’adapti, sinó que muta o es travesteix. A l’homo faber xinès li ha passat això: s’ha adaptat tan ràpidament a la realitat que ha acabat mutant i travestint-se. En poques paraules, la Xina està passant del comunisme salvatge al capitalisme salvatge, del comunisme al consumisme. I, com demostra la història del consumisme, ¿saben què consumeix el xinès així que pot? Cotxes. En definitiva, el xinès no és cap excepció.

NO ÉS CAP EXCEPCIÓ, PERÒ SÍ QUE TÉ LA SEVA PECULIARITAT

El xinès és molt espavilat. Sovint, massa espavilat. M’explico. Com se sap, el món s’ha vist literalment inundat per una llarga llista de mercaderies que porten el made in China. I no es tracta sols de roba, sabates, complements o joguines, sinó també de cotxes. I tot a preus assequibles. ¿On és el secret? En la mà d’obra barata i en la còpia.

I és en la còpia on l’homo faber xinès es d’allò més espavilat. Concretant en el cas del cotxe: els models de la marca Geely estan directament inspirat –plagiats- en els últims models europeus i japonesos de Citroën, Volkswagen i Toyota. Tan s’inspira la Geely que el disseny del logo s’assembla d’allò més al d’una Toyota que ha denunciat els xinesos per plagi. Amb els models de la marca –Chery, la gran competidora de Geely- passa el mateix:  s’inspiren en Daewoo.

El resultat: un preu de venda baix. (entre un 30 i un 40 per cent més econòmics que els originals europeus i els japonesos: entre els 3 mil i els 10 mil euros). O el que és el mateix: no trigarem gaire a veure cotxes xinesos a les nostres carreters (problemes de seguretat, encara).

Si la gent compra clons de Vuitton, Guzz, Lacoste o Rolex a bon preu, ¿per què no ha de fer el mateix amb un Geely Meirenbao, un Geely Haoging o un Geely Gale Wind que tenen una evident retirada amb els Toyota, els Volkswagen i els Citroën?

Tot plegat mostra tres coses pròpies de l’homo faber: que està disposat a adaptar-se, que  té pocs remordiments de consciència alhora d’inspirar-se en el que fan els altres, que no li sap greu colonitzar el món amb els seus productes. Tot plegat, l’home és un ser d’allò més interessat.

2/11/07

…………..

La mulier faber

TINC LA IMPRESSIÓ QUE AVUI VENS AMB LA INTENCIÓ DE PROVOCAR EL PERSONAL FEMENÍ

¿Per què?

HO DIC PEL TEMA DEL DIA: LA MULIER FABER. I HO DIC PERQUÈ, SI NO M’EQUIVOCO, ACOSTUMES A CRITICAR EL FEMINISME.

Efectivament, no sóc feminista. Sóc partidari de la igualtat de la dona. I, sovint, el feminisme sol ser perjudicial per a la igualtat de la dona. Per això no sóc feminista. Però, aquesta és una altra qüestió. En tot cas, és cert que parlaré de la mulier faber –la dona que fa coses- amb una certa voluntat de provocar, però de provocar la discussió i de trencar tòpics.

JA QUE ABANS DÈIES QUE VENS AMB VOLUNTAT DE PROVOCAR LA DISCUSSIÓ I TRENCAR TÒPICS, DONCS FES-HO

Normalment, quan es parla de la dona treballadora –el que podríem dir mulier faber, tot i que homo faber és un genèric que inclou a homes i dones: ho aclareixo perquè ningú no parli de discriminació- el ventall s’acostuma a reduir a la dona treballadora assalariada o que treballa a casa. I se sol parlar d’aquesta dona –dels seus problemes, esperances, lluites, frustracions- en termes laudatoris. M’he apunto.

Però, m’agradaria –d’aquí la voluntat de provocar discussió i trencar tòpics- que també es parlés amb termes laudatoris d’aquelles dones que han triomfat en el món dels negocis i les finances. Crec que és de justícia reconèixer el seu mèrit.  I es que si els rics i les riques també ploren, també tenen els seus problemes, esperances, lluites i frustracions.

POTSER FÓRA BO POSAR ALGUN EXEMPLE

Vinga. Parlem de les germanes Koplowitz. Gràcies a la premsa rosa, aquestes hereves de la molt important Construcciones y Contratas van arribar –a pesar seu, per culpa d’un divorci- a las pàgines de les revistes del cor. I, encara avui, l’etiqueta persisteix. I les germanes Koplowitz són vistes com una mena de barbis indolents. Com unes pobres nenes riques que viuen sense treballar gràcies al naixement. No és cert: Alícia i Esther Koplowitz –és veritat que provenen de família benestant amb arrels aristocràtiques-, en separar-se dels Albertos, van acomiadar els ex marits, van posar-se al capdavant de l’empresa, i la van fusionar amb Fomento de Obras y Construcciones (surt Fomento de Construcciones y Contratas, la més potent del ram). Finalment, Alícia va vendre les seves accions a Esther i es va dedicar a d’altres negocis (acer, construcció, banca, restauració). I Esther, a més de dirigir el  negoci (92.000 traballadors arreu del món), ha creat una fundació que dedica els seus esforços a recerca biomèdica i a ajudar a discapacitats físics i psíquics. En aquesta qüestió, Alícia ha copiat la germana i també té la seva fundació.

Si volen que sigui sincer, crec que les germanes Koplowitz es mereixen de sortir a les agendes feministes.

I si vostè, Jordi, m’ho permet, crec que també es mereixen de ser entrevistades al “Tal com som” com exemple de mulier faber. Les podria convidar un divendres, que és quan jo vinc.

9/11/07

…………..

La màfia

AVUI ARRIBA LA MÀFIA AL PROGRAMA

Sí. L’assassinat, aquest estiu, a Duisburg, de sis membres de vàries famílies calabreses a mans de la Ndrangheta, ens ha servit per recordar l’existència de la màfia. O, per millor dir, de les màfies: Cosa Nostra, Camorra, Sacra Corona Unita i Ndrangheta. Sovint es parla la de la màfia, però ¿què és la màfia? Una altra pregunta inquietant: ¿fins a quin punt alguns comportaments de la màfia han fet forat a la nostra societat?

TENIM DUES PREGUNTES PENDENTS. PRIMERA: ¿QUÈ ÉS LA MÀFIA?

El primer que cal saber és l’origen d’aquesta organització clandestina de criminals que coneixem amb el nom de màfia.  La màfia –en les seves versions siciliana o calabresa, que són les més genuïnes- sorgeix al XIX com una “Honorable Societat” que defensa els camperols de la coacció de l’Estat i defensa els terratinents del poder de l’Estat. No és casualitat que cobri força al voltant de 1870, quan es consolida un Estat-nació italià que vol controlar tot el territori.

Amb el temps, la Honorable Societat va esdevenir una organització d’autoprotecció que, perfectament lligada amb el poder local primer, i estatal després, es transforma en una organització autònoma que actua amb benefici propi (una màquina de segrestar, d’extorsionar, de fer negocis més o menys nets en camps com ara la construcció, la restauració i l’alimentació, i de fer negocis bruts amb el tràfic d’armes i estupefaents. Poca broma:  els seus negocis superen tres o quatre vegades el PIB italià. Es calcula que les màfies més potents poden arribar a guanyar cadascuna uns quaranta mil milions de dòlars anuals).

PER CERT, LA MÀFIA SURT D’ITÀLIA I ACABA ALS ESTATS UNITS

Si, perquè amb el temps alguns dels seus membres emigren a Estats Units. I allà tindrà una evolució semblant: d’organització d’ajuda mútua d’emigrants sicilians o calabresos a sindicat del crim.

ENS QUEDA UNA SEGONA I INQUIETANT PREGUNTA. ¿FINS A QUIN PUNT ALGUNS COMPORTAMENTS DE LA MÀFIA HAN FET FORAT ENTRE NOSALTRES?

Crec que alguns comportaments –amb tots els matisos del cas-, sí han fet forat.

Hi ha una frase del jutge antimàfia Giovanni Falcone (assassinat per la màfia) que fa pensar: “Si volem combatre la màfia de manera eficient no hem de transformar-la en un monstre ni pensar que sigui un pop o un càncer. Hem de reconèixer que s’assembla a nosaltres”.

Ús de la força per resoldre assumptes propis

El recurs a la corrupció

Silenci (omertà), obediència i venjança

La doble moral en funció dels interessos: col·labora amb l’Estat liberal (abastint l’exèrcit durant la Gran Guerra, lluitant contra el feixisme durant la Segona Guerra Mundial) o el feixisme (finançant-lo); declara la guerra a l’un i l’altre si es perseguida; instaura la pax mafiosa quan convé.

Segur que algunes d’aquestes coses no ens vénen de nou.

16/11/07

…………..

La memòria

AVUI PARLAREM DE LA MEMÒRIA

Sí. Però, no de la memòria entesa en el sentit psicològic del terme de procés d’emmagatzematge i recuperació de la informació en el cervell, fonamental en l’aprenentatge i el pensament. No és tracta, doncs, de fer teoria sobre –això seria la memòria psicològicament entesa- la reintegració, la reproducció, el reconeixement i el reaprenentatge del record. La nostra intenció és una altra de ben diferent: parlarem dels intents de controlar o manipular la memòria –la realitat viscuda- de les persones. Dels intents d’oblidar la memòria.

Un tema molt relliscós i carregat d’arestes, per cert.

I, d’altra banda, un tema molt difícil de controlar i manipular, perquè una de les característiques de l’homo faber és la de tenir memòria.

PARLAVES DELS INTENTS DE CONTROLAR I MANIPULAR LA MEMÒRIA. DELS INTENTS D’OBLIDAR LA MEMÒRIA

Tot un clàssic. Posaré un exemple. Quan els espanyols arriben a Amèrica, s’adonen que els asteques –un antic poble invasor i colonitzador del que avui és Mèxic- van fer desaparèixer la història anterior. Però, ¿què faran els espanyols? Doncs, el mateix: fer desaparèixer la història dels asteques.

Però, no ho aconsegueixen. Ningú no ho aconsegueix. I és que si és cert que es pot eliminar la memòria escrita -els documents-, si és cert que es pot mentir o inventar el que convingui en cada moment, si això és cert, també és cert que no es pot eliminar la memòria personal.

¿Per què? Perquè, es tracta d’una experiència subjectiva i intransferible que reposa en el lloc més íntim de la persona. I això no es pot reprimir. I, més tard o d’hora, la memòria surt enfora. Sempre hi ha qui la guarda i ens l’explica a pesar de la intimidació i la repressió. A pesar de l’oblit forçat. I això és així, perquè la memòria forma part de la nostra identitat. Perquè, som el que som gràcies a la memòria.

PER CERT, UN TEMA AVUI D’ACTUALITAT A CATALUNYA I ESPANYA

Sí, la recuperació de la memòria històrica –amb llei inclosa- ha posat el tema a l’ordre del dia. I com tot ja està inventat, ara i aquí està passant el mateix que va succeir a Mèxic al XV i XVI. És a dir, que, després de ser reprimida, la memòria acaba sortint a la llum. O, per millor dir, les memòries –en plural- acaben sortint a la llum. I parlo en plural, perquè estem assistint a la irrupció de les diverses memòries existents.

I aquestes memòries no es poden reprimir. No es pot amagar el sofriment i l’angoixa de les persones.

Dit això, cal dir que una cosa és la memòria i una altra la història.

La memòria, ho dèiem, és sempre subjectiva.

La història té voluntat d’objectivitat.

O el que és el mateix: tothom té dret a la seva memòria. Però, en el benentès de que, a vegades, la memòria i la història no coincideixen.

Vull acabar amb una petita consideració: si és cert que una de les característiques de l’homo faber és la de tenir memòria, no és menys cert que una altra de les característiques és la de reconciliar-se amb els seus congèneres. Sobretot, si s’ha reparat la dignitat i honorabilitat de les persones.

30/11/07

…………..

Esoterisme

AVUI PARLAREM DE L’ESOTERISME

Sí. Perquè l’home, que acostuma a buscar la claredat i la comunicació, manté una veta esotèrica –inclinació vers el que és misterios i impenetrable- que apareix on menys es pot pensar. I, tot un detall, aquesta veta està molt ben repartida. Vull dir que la manifesta gent de les més diverses professions i formació. L’esoterisme contemporani, però, té el seu segell diferencial.

HAVÍEM QUEDAT QUE PARLARÍEM DE L’ESOTERISME CONTEMPORANI, QUE SEMBLA QUE TÉ LA SEVA PARTICULARITAT

Es tracta d’un esoterisme particular: mentre l’esoterisme clàssic era una mena de culte reservat als coneixedors i inaccessible al poble –l’alquimia, per exemple-, l’esoterisme contemporani no es reserva als inicats, sinó que s’esforça per divulgar els seus secrets. En tot cas, l’esoterisme contemporani té una semblança amb el clàssic: busca allò que, segons assegura, és troba més enllà del que és visible.

POTSER CALDRIA POSAR ALGUN EXEMPLE

Els exemples són molt variats i solen pertànyer a la vida cuotidiana. Podríem parlar de la teoria de la conspiració del 11-S i el 11-M, de la teoria de la conspiració en la mort de Diana de Gal·les, d’un poble que refusa el mòbil en tenir por de les radiacions que pot emetre, de l’endevinació a través de la carta astral, les mans o el pòsit que deixa el cafè, de l’existència dels extraterrestres, etc. El cas que la investigació policial o la ciencia ofereixen proves que mostren que…. . Però, a pesar d’això, s’imposa una sort de coneixement ocult que afirma tot el contrari.

QUINA PODRIA SER-NE LA RAÓ?

L’interès (en general, polític o econòmic) o la ignorància. I, al respecte, voldria destacar el paper de la mandra intel·lectual de l’home. A la gent li resulta molt més fácil creure que saber. Li resulta més fácil creure allò que li diuen –per molt estrafolari que sigui- que preocupar-se a saber si és creïble o no, raonable o no.

QUE CLADRIA FER PER ACONSEGUIR QUE FÒSSIM MÉS RAONABLE

De primer, cal dir que la gent pot creure en allò que vulgui. Ara, a aquestes alçades de la història, fóra convenient que l’home desenvolupés la reflexió crítica, que plantejés dubtes i preguntes, que demanés proves, evidències i raonaments, que exigís argumentacions sòlides, que entengués que ningú no està en possessió de la veritat. En definitiva, es tractaria de que l’home tingués un cert esperit científica i no es deixés ensabanar així com així.

EL VEIG UNA MICA PESSIMISTA

Sí. Perquè –com deia abans- és més fácil creure que saber.

I aquesta mena de síndrome de Frankenstein que patim –la creença en la possibilitat del monstre- ens assegura unes emocions que dónen color a una vida a vegades grisa. D’altra banda, l’home sempre s’ha obsessionat en buscar allò que està amagat perquè algú ens ho amaga. Potser en això es trobi el secret de tot plegat. I el cas és que el misteri, a parer meu, rau en qui creu en l’existència del misteri.

7/12/07

…………..

El nostre amic el ratolí

AVUI PARLAREM DEL RATOLÍ. ¿COM LLIGA L’HOMO FABER AMB EL RATOLÍ?

Entre les moltes coses que fa l’homo faber, es troba la criança de ratolins. Una activitat que reporta diners a qui la practica i que millora la salut de la humanitat. La nostra salut. Poca broma, doncs, amb els ratolins.

HAVÍEM DIT QUE PARLARÍEM DE LA CRIANÇA DEL RATOLÍ. VINGA, ENTREM A LA GRANJA

És molt encertat això de la granja.

L’any 1900, la senyora Abbie Lathrop, per augmentar els escassos recursos econòmics que li corresponien com a mestra jubilada, va convertir la seva petita granja de Granby (Massachusetts) en una modesta factoria dedicada a la criança industrial de ratolins.

El negoci consistia a vendre el Mus musculus -nom científic del ratolí criat per la senyora Lathrop- a uns laboratoris de Boston.

El cas és que gràcies a aquesta mestre jubilada, la ciència ha disposat d’un mamífer que, degut a la semblança biològica amb els humans i l’habilitat dels científics per manipular els seus gens, ha permès desenvolupar els estudis biològics i guarir determinades malalties humanes.

VAJA, QUE LA SENYORA LATHROP LA VA ENCERTAR

El mèrit de la senyora Abbie Lathrop és doble.

En primer lloc, va  entendre que la criança de ratolins –que fins llavors havia estat un divertiment popular que es limitava a organitzar exhibicions on es mostraven els resultats estètics de creuar diversos exemplars- tenia el seu interès científic.

En segon lloc, va aplicar correctament el principi d’afany de lucre que guia l’economia capitalista i va ser la primera persona a oferir la nova mercaderia –el Mus musculus– als possibles clients. I els clients, és a dir, els laboratoris, van comprar una matèria primera que garantia les seves investigacions. De la seva banda, Abbie Lathrop va veure créixer el seu compte corrent.

I cal dir que avui, els millors ratolins de laboratori del món els cria el Jackson Laboratory a partir d’una soca sorgida d’uns exemplars subministrats per Abbie Lathrop.

ABANS PARLAVES DE LA IMPORTÀNCIA DEL RATOLÍ PER A LA MILLORA DE LA SALUT HUMANA

Posaré alguns exemples: Tot investigant amb aquesta soca, la ciència –cal recordar la semblança entre el genoma del ratolí  i el genoma humà: només 300 dels seus 30.000 gens són diferents dels del ser humà- està fent passos importants en la lluita contra diverses malalties com ara són l’Alzheimer, la fibrosi quística i diverses obsessions.

I no sols això, sinó que el 20 per cent dels medicaments avui en procés d’investigació es deuen al ratolí proporcionat per la mestra de Massachusetts.

Gràcies al ratolí, els sers humans tenim la possibilitat de viure més i més dignament.

Així les coses, cal dir que el ratolí és un dels millors amics de l’home.

14/12/07

…………..

Any nou

L’HOMO FABER ÉS A PUNT DE COMENÇAR UN ALTRE ANY. ALGUNS PROJECTES HAURIA DE TENIR

Quan acaba un any i en comença un altre, ens veiem gairebé obligats a fer una llista de projectes. De bons propòsits. Hi ha qui es conforma amb els projectes i bons propòsits personals i qui va més enllà i voldria un món millor per a tothom.

Si volen que els digui la veritat, m’agradaria que durant l’any 2008 s’acabés amb la misèria, la pobresa, la fam, l’explotació, la malaltia, la violència i d’altres xacres que ens acompanyen. M’agradaria –per compendiar-ho amb una sola paraula- que la felicitat s’instaurés a la Terra. Però, una cosa és el desig i una altra de diferent la realitat. Ja se sap que l’infern està empedreït de bones intencions

¿QUINA ÉS, DONCS, LA PROPOSTA?

Crec que l’homo faber ha de tenir 1) consciència del límit i 2) consciència de que, a vegades, volen fer el bé es pot acabar fent el mal. O el que és el mateix: 1) no tot és possible (sobretot, no tot és possible en un termini curt de temps) i 2) s’ha d’anar en compte a l’hora de prendre determinades decisions pels efectes contraproduents que podrien produir-se. I això no significa que no s’hagin de fer coses. Sí que s’han de fer coses, però amb mesura i coneixement de causa.

Així les coses, jo recomanaria que l’homo faber, a més de preocupar-se per arreglar el món –cosa que l’honora- fos una mica egoista. Li recomanaria que es preocupés de si mateix. Que tingués cura de si mateix.

POTSER ES TRACTA D’UNA APOSTA PER L’INDIVIDUALISME.

Sí i no. No estic dient que l’homo faber s’oblidi dels altres –l’egoisme i l’individualisme no estan necessàriament renyits amb tenir cura del altres-, estic dient que, a més, –aquest seria el projecte de l’any- l’homo faber intentés de superar un dels problemes que pateix: l’ansietat per tenir.

¿COM ACONSEGUIR-HO, AIXÒ?

A l’homo faber li recomano que relativitzi la preocupació per ser algú davant els ulls del món, que relativitzi la dicotomia triomf/fracàs. Una dicotomia que sovint depèn de la sort, de les amistats, fins i tot –encara- del naixement.

AIXÒ, ¿QUINS AVANTATGES TINDRIA?

No ens obligaria per decret a tenir més del que tenim, no ens obligaria a sacrificar-nos per assolir un cert status –una determinada posició o nivell- que sovint s’esgota en si mateix. I potser entendríem que es pot arribar a ser feliç sense arribar a la notorietat o la possessió de béns i més béns; que allò que importa no és el ser, sinó el tenir; que allò que importa és la dignitat de la persona.

I encara hi ha una altra cosa a afegir. El poeta José Bergamín deia que “només els solitaris poden ser solidaris”. Doncs bé, l’individualisme –aquest individualisme que he proposat-, en acceptar i promoure la riquesa de cada individu, en assumir que tots els individus en la seva diferència tenen la seva dignitat, potser sigui l’única forma no hipòcrita ni ideològica d’altruisme i solidaritat.

Ho diu Diana Krall en la cançó I Remember You que hem escoltat. Es tracta d’una cançó d’amor dirigida a una sola persona. Però, si escoltéssim bé, potser ens adonaríem que va dirigida a tots nosaltres.

25/12/07

…………..

Nadal

AVUI, EL TEMA ÉS GAIREBÉ OBLIGAT

Doncs sí, parlarem del Nadal. De la seva història, del seu significat i dels problemes que planteja.

AVUI, EL NADAL. ¿D’ON PROVÉ?

Per a la nostra civilització cristiana, el Nadal està lligat a la Nativitat de Jesús. Però, molt abans de l’esmentat naixement la cultura pagana ja celebrava –en semblant data- una festa en què s’adorava el Sol i se li demanava que despertés o renaixés del somni de la tardor. Posteriorment, a Roma, en el december o desè mes de l’any antic, se celebrava la libertate decembri uti o llibertat de les saturnals (festes en honor a Saturn: el governador de l’univers) a la que seguia la festa en honor del Sol que es renova al començar l’any. Un parell de festes –no es perdin el detall- en què la família es retrobava, es menjava, es bevia, es jugava a la loteria i d’altres jocs d’atzars, es feien fogueres -¿l’arbre de Nadal?- que il·luminaven la nit.

ÉS A DIR, QUE NOSALTRES CONTINUEM LA TRADICIÓ PAGANA

Sí. És molt possible que el nostre Nadal tingui molt a veure amb les festes paganes que van començar a celebrar els nostres ancestres i culminen amb el culte solar romà.

Un antropòleg diria que la Església va patir un procés d’aculturació o inculturació que la va conduir a acceptar i assimilar uns costums molt arrelats a l’època. I és així com sorgeix el Nadal cristià –la festa del naixement de Jesús com si d’un nou Sol o cicle vital es tractes- que encara avui celebrem.

EN TOT CAS, LA CRONOLOGIA DEL NADAL NO ESTÀ DEL TOT CALRA

És cert, la festa de la Nativitat de Jesús planteja algunes qüestions cronològiques i geogràfiques de difícil resposta. ¿A quina època de l’any va néixer? ¿A quin any va néixer? ¿On va néixer? En principi, s’accepta que va néixer el 25 de desembre de l’any 1 a Betlem. Però, alguna cosa no quadra. Si fem cas de l’Evangeli de Lucas, resulta que l’Àngel va anunciar el naixement a uns pastors que dormien al ras: ¿hem d’admetre que els pastors dormien al ras el desembre?

El fet és que l’Església va debatre durant segles l’època de l’any del naixement de Jesús: gener, març, maig i desembre van ser les alternatives que es van barallar fins arribar al 25-D. Data impugnada per l’Església d’Orient que celebra la festa el 6 de gener.

¿A quin any va néixer Jesús? De l’anàlisi de diversos textos fet per Dionís l’Exigu (encarregat per l’Església de calcular l’any, VI) es va deduir que Jesús va néixer l’any 753 després de la fundació de Roma. És a dir, l’any 4 de la nostra era. Sembla que Dionís es va equivocar i hauria nascut l’any 6.

¿On va néixer? Als Evangelis no es menciona Betlem i el relat de la cova –que es llegeix als evangelis apòcrifs- sembla una calc del culte a Mitra.

28/12/07

…………..

L’agenda

AVUI PARLAREM D’UNA COSA BEN PRÒPIA DE L’INICI D’ANY COM ÉS L’AGENDA

Sí, perquè l’homo faber sempre està enfeinat i es veu en l’obligació d’organitzar el seu temps i d’organitzar-se a si mateix. I per fer això no hi ha res millor que una agenda que ens faci la vida més senzilla.

AVUI, COM AVANÇÀVEM, PARLAREM DE L’AGENDA QUE ENS FA LA VIDA MÉS SENZILLA

Sí, parlarem de l’agenda. Detall: no parlarem de l’agenda electrònica que molta gent du a la butxaca amb el seu corresponent llapis o punxó. No parlarem d’aquest estri, a parer meu, d’allò més incòmode. Parlarem de l’agenda tradicional, de l’agenda de paper que ha sabut resistir l’escomesa de l’agenda electrònica.

S’ESTÀ INSINUANT QUE EL PAPER GUANYA LA BATALLA A LA PANTALLA

Doncs, en aquesta qüestió sí. El que vull dir és que l’agenda de paper té un prestigi que no té l’agenda electrònica. I jo crec que el té per dues raons: una, pràctica; l’altra, estètica. La raó pràctica: l’agenda de paper és molt manejable, no s’ha de prémer cap botó per fer-la funcionar o deixar-la fora de servei, no s’ha de recarregar ni s’ha de canviar la pila, no necessita cap llapis o punxó per buscar el que hi ha apuntat, no es perd la vista intentant d’esbrinar el que diuen uns números i lletres minúsculs, es pot avançar ràpidament de pàgina amb un sol cop de mà, es poden enganxar fotografies, invitacions o el que es vulgui sense haver d’escanejar res, mai no es perd –com passa amb l’electrònica- la informació per vés a saber què. I, compte, no totes les agendes de paper són de grans proporcions, també n’hi ha que caben a la butxaca. M’atreveixo a dir que l’agenda de paper és un avenç en relació a l’agenda electrònica. Cosa que ens duria a reflexionar sobre un progrés que, a vegades, paradoxalment, esdevé retroprogrés. Però, aquesta és una altra qüestió.

PARLAVES TAMBÉ DEL PRESTIGI ESTÈTIC DE L’AGENDA DE PAPER

Sí. Convido a l’oient a que agafi qualsevol agenda electrònica i la compari amb una de fulls de paper de les marques –aquí també hi ha marques- Moleskine (Van Gogh, Hemingway o Picasso), Ordnin&Greda (espiral i goma elàstica per tancar-la), Loewe (canvi anual de model, però ven els recanvis dels fulls de paper; ha introduït la cremallera), Luxindex (pell d’Ubrique, amb una tanca que fa a pressió, clic), Hermès (disseny clàssic), Louis Vuitton (lona, amb el dibuix característic de les bosses, amb el detall a la coberta d’un nen portant una maleta), o Dohe (la de tota la vida, austeritat, de cartró dur amb la paraula “Dietario”)

¿Unes agendes cares? Algunes, sí; d’altres, no. Però, també ho són les electròniques. I, d’altra banda, n’hi ha de fulls de paper ben dissenyades i  molt bon preu.

Davant aquest rectangle infernal que és l’agenda electrònica cal reivindicar el plaer de l’agenda de fulls de paper. L’agenda que mai no falla, que mai no es penja ni ens penja. Una agenda que, a més, es pot contemplar i olorar. Pràctica i estètica, deia.

4/1/08

…………..

La ciència

AVUI PARLAREM DE LA CIÈNCIA

Sí, la ciència és una de les feines habituals de l’homo faber. I gràcies a la ciència, gràcies als avenços científics, nosaltres vivim molt millor que els nostres avantpassats. I no sols això, sinó que cada generació viu millor que l’anterior. I si volen que els digui la veritat, gràcies a la ciència cada any vivim una mica millor. Ho veurem.

ASSEGURAVES ABANS QUE CADA ANY, GRÀCIES A LA CIÈNCIA, VIVIM UNA MICA MILLOR

Doncs, sí. Això és literalment cert. O si es vol, això és científicament cert.

SEGUR QUE ALGÚ DEMANRÀ PROVES

Tractant-se de la ciència, això és el que s’ha de fer: oferir proves. Cada any, la revista Science, una de les més prestigioses del món, fa una llista dels avenços científics més importants del món. Cal prendre nota dels avenços més rellevants de l’any 2007. Apuntin, segons la revista Science, quin és el top ten de l’any ja acabat: investigacions sobre la varietat del genoma humà, tècniques per reprogramar les cèl·lules, estudis sobre els raigs còsmics, coneixement dels receptors de l’adrenalina, investigació sobre nous materials, estudi del gir dels electrons, sistema de protecció de les cèl·lules immunes, nova química de síntesi, investigacions sobre la memòria i la imaginació, avenços en el programari dels ordinadors.

TOT PLEGAT DEMANA UNA TRADUCCIÓ PRÀCTICA. ¿EN QUÈ ENS BENEFICIEN, AQUESTS AVENÇOS?

És cert, cal traduir aquests avenços a la vida quotidiana. Mirin, aquests avenços són importants pel següent: perquè permeten continuar el camí vers la investigació de l’origen de determinades malalties; perquè, per exemple, permeten que una cèl·lula de la pell pugui transformar-se en una neurona o en una cèl·lula muscular o cardíaca amb la qual cosa es fa possible crear òrgans de recanvi sense recórrer a la clonació terapèutica; perquè permeten esbrinar el funcionament de l’univers i potser obrir el camí a un millor aprofitament de l’energia solar; perquè permeten la creació de nous fàrmacs per prevenir l’al·lèrgia i la pujada de la pressió arterial; perquè permeten una revolució en la producció dels materials; perquè permeten un augment en la capacitat d’emmagatzematge i velocitat dels ordinadors; perquè permeten l’aparició de noves vacunes; perquè permeten l’aparició de noves tècniques en la producció farmacèutica i electrònica; perquè permeten avançar en l’estudi dels secrets del cervell.

DE FET, ENS TROBARÍEM DAVANT UNA REVOLUCIÓ

Jo parlaria en plural. I és que som davant no d’una, sinó de vàries revolucions. Unes revolucions que s’empenyen les unes a les altres i que, elles mateixes, per així dir-ho, s’autorevolucionen donant lloc a nous avenços i descobriments. Un no parar que, com deia al principi fa possible que visquem una millor o menys malament. En resum, l’homo faber també té coses bones.

11/1/08

…………………

 

La cuina de laboratori

MÉS TARD O MÉS D’HORA SEMPRE ACABEM PARLANT DE LA CUINA

Doncs, sí. I més tenint en compte que l’homo faber és un ser que cuina. Però, avui parlarem de la cuina de laboratori. Una cuina que, a Catalunya, ha assolit una altíssima especialització.

AVUI, LA CUINA DE LABORATORI. ¿DE QUÈ ES TRACTA?

Es tracta d’una manera d’entendre la cuina que converteix el cuiner en científic i el plat en una hipòtesi de treball que ha de ser verificada o refutada. El cuiner científic diu del seu treball que ell practica la “cuina tècnico-conceptual”.

Més enllà del gust de cadascú, més enllà dels comentaris propis dels experts i crítics gastronòmics, aquesta cuina de laboratori mereixia de ser estudiada per epistemòlegs (teòrics de la ciència) i sociòlegs.

Els epsitemòlegs haurien, d’esbrinar, per exemple, si el cuiner científic prefereix la inducció a la deducció o viceversa, quin és el criteri de veritat o falsabilitat gustatiu o no gustatiu que serveix per triar el plat que finalment s’acabarà incloent en la carta, si hi ha o no hi ha un determinat programa d’investigació en aquest o aquell cuiner científic.

L’estudi epistemològic no es deturaria sols en la metodologia, sinó també –aquest és un aspecte important- en el nou utillatge que fa possible la confecció i presentació de determinats plats.

De la seva banda, els sociòlegs s’encarregarien de dilucidar per què la cuina científica és acceptada per determinats consumidors: ¿Una nova i gratificant experiència gastronòmica que requereix tenir el paladar educat? ¿Hi ha gent que consumeix una cuina les sensacions gustatives de la qual és incapaç de distingir? ¿Un segell de distinció que permet distanciar-se dels usos i costums de la massa? ¿Un producte per a consum d’esnobs o elits? ¿Una falsa necessitat? ¿Un gadget que atorga prestigi pel preu que costa i el glamour que incorpora?

NOTO UNA CERTA IRONIA EN LES TEVES PARAULES

Doncs, miri, no. Estic parlant seriosament.

I per adonar-se de la importància de la cuina de laboratori o cuina científica, em permeto d’enumerar alguns dels seus darrers descobriments: brioix al vapor de mozzarella amb escuma de roses, merenga de remolatxa i iogurt, paper de flors, won-tom de pollastre; oli d’oliva ecapsulat en boletes d’or, arrebossat d’eriçó de mar, aire de parmesà gelat amb bosseta de muesli salat, rissoto de carbassó, musclos esferificats amb sopa de patata al bacon, caipirinha-nitro, líquid de préssec i palet de xocolata negre o “l’ovella, el formatge i la seva llana” (formatge y cotó amb gust de llet d’ovella).

I abans que m’ho pregunti, li diré que el menú de la cuina de laboratori està per damunt dels 200 euros per cap (sense el vi que va a banda)

I la presentació pot fer-se amb la “vaixella de les petites bogeries” (peces de papiroflèxia banyades en plata)

I el cas és que en aquests restaurants s’ha de demanar taula amb un any d’antelació.

I el cas és que la gent que he va en surt contenta. O això diu.

En definitiva, les aventures i desventures de l’homo faber.

25/1/08

…………..

Carnaval

HI HA TEMES QUE VÉNEN OBLIGATS PEL CALENDARI

Com, per exemple, el carnaval. I del carnaval parlarem. Parlarem d’aquests dies en què la vida surt del que és normal per unes hores o uns dies. En certa mesura, el carnaval és la vida en sentit contrari i el món al revés. En parlarem.

DÈIEM QUE EL CARNAVAL ÉS LA VIDA EN SENTIT CONTRARI O EL MÓN AL REVÉS

Efectivament, perquè durant el carnaval (carnem levare: treure la carn) les lleis, les prohibicions i les limitacions que determinen el règim i l’ordre de la vida normal queden abolides. Queda abolida la jerarquia, l’etiqueta, el protocol, el silenci ben educat, la devoció, la pietat i un llarg etcètera. Queda abolida la distància entre les persones i entra en vigor una singular categoria carnavalesca, el lliure contacte entre les persones. Un contacte en què tothom hi participa. Tothom forma part de l’acció carnavalesca. El carnaval ni es contempla ni es representa: es viu. I es viu segons marquen les regles carnavalesques. És a dir, sense cap mena de normes. Tot val. Tothom pot ser, fer i dir el que no és, el que no pot fer i el que no pot dir en la vida diària. En la vida normal. Aquesta és la gràcia d’un carnaval que tot ho relativitza. Un carnaval que tot ho disfressa i a tothom disfressa.

GAIREBÉ COM SI L’HOME TINGUÉS DUES VIDES

Doncs, sí. Hi ha un vida no carnavalesca en què l’home viu d’acord a l’ordre establert, amb seriositat, sense qüestionar les regles, amb por al que diran. I hi ha una vida carnavalesca lliure, que es viu al carrer, que gira al voltant del riure, de l’obscenitat, del sacrilegi, del excés, del pecat.

PERÒ, DESPRÉS DEL PECAT SOL VENIR LA PENITÈNCIA

En aquest cas, després del carnaval arriba la quaresma. El rei carnaval es destronat i la seva autoritat –millor, antiautoritat- cau per terra. I torna l’ordre, la jerarquia, l’etiqueta, el protocol, el silenci ben educat. I torna el desdejuni i l’abstinència. I, com vostè deia, arriba el penediment i la penitència I cal notar un parell de detalls. Primer: mentre el carnaval dura tres dies, la quaresma en dura quaranta. Segon: el carnaval comença el dimecres de cendra: “recorda que ets pols i en pols et convertiràs”. L’ordre sempre s’imposa.

EN TOT CAS, EL CARNAVAL TÉ EL SEU MISSATGE

El carnaval és una metàfora del nostre temps en què conviuen els impulsos antiautoritaris, antirepressius i transgressors amb els seus contraris. I si un dels orígens del carnaval, segons que diuen els etnòlegs, és el d’assenyalar i celebrar el canvi d’estació agrícola amb una festa que transgredeix l’estil de vida de les persones per un temps determinat, algú podria preguntar si es podria fer el mateix, o semblant, en un món com el nostre marcat per la fàbrica, l’oficina o el despatx.

1/2/08

………………….

 

La mort

AVUI PARLAREM, NI MÉS NI MENYS, QUE DE LA MORT

Sí. És un tema del qual no em podem defugir. I és que, ben mirat, el ser humà és un ser per a la mort. La mort és el nostre destí. Tot i que –la cosa resulta curiosa- hi ha diferents maneres de “viure-la”.

DEIES QUE LA MORT ÉS UNA PREOCUPACIÓ INDEFUGIBLE

Sí, l’home sempre n’ha parlat, de la mort. I no sempre amb termes negatius. Si fem cas de les creences i mites populars, la mort seria necessària per a la vida. Acostumem a dir que la mort d’animals i plantes és necessària per la vida de l’home, o que la mort dels grans –com si es tractés de la relació entre llavor i collita- és necessària per a que els joves tinguin el seu lloc a la vida, o que la mort és un pas necessari per retornar a la Naturalesa o al costat de Déu Pare.

PERÒ, CADA CIVILITZACIÓ VEU I VIU LA MORT A LA SEVA MANERA

Efectivament, a determinades cultures del continent africà la mort és percebuda amb desinterès i indiferència: es fa l’enterrament i s’oblida la persona morta.

¿Per què? L’antropologia ha assajat diverses respostes en funció de diferents criteris culturals. Segons que sembla, les civilitzacions manifesten més o menys interès davant la mort segons sigui el grau de comprensió del temps, o segons sigui el valor –finit o no- atorgat a la vida. Hi ha qui relaciona la preocupació per la mort amb l’aparició de l’agricultura i el sedentarisme.

I LA NOSTRA CIVILITZACIÓ, ¿COM VIU LA MORT?

Abans ja hem avançat la que podríem anomenar teoria de la necessitat de la mort. No ho repetirem.

Però, sí que cal afegir que en una civilització en què el temps és or, hem après a administrar la mort el més ràpidament possible. Cal ser, aquí també, productius. I comprovar-ho és fàcil: qualsevol ciutadà que observi el funcionament d’un tanatori occidental, s’adonarà de que, talment com passa a l’àmbit laboral, la nostra civilització administra la mort al mode taylorista: lamento parlar en termes fabrils tractant-se d’un acte tan emotiu i dolorós, però el cas és que la nostra administració de la mort –la ceremonia- està protocolitzada, parcel·lada i cronometrada com si d’un treball en cadena es tractés. Com si busqués el màxim rendiment amb el mínim possible. Ës dur, però és així.

Si l’antropologia de principis del segle XX deia que la mort era l’origen de tota religió, nosaltres podríem dir que, en bona mesura, al tanatori es troba el mirall –potser seria millor dir, l’ombra- de la nostra particular manera d’entendre no sols la mort, sinó també la vida.

15/2/08

…………..

El cementiri

AVUI PARLAREM D’UN TEMA QUE LA GENT MIRA AMB RECANÇA

Sí, parlarem del cementiri. I és veritat, que molta gent s’ho mira amb recança. Però, també és veritat que hi ha cementiris que s’han de visitar. No es pot anar a Venècia, Tunísia, El Caire o Washington sense visitar el cementiri. I per saber com som els catalans, cal llegir les inscripcions de Montjuïc. En tot cas, parlarem d’un altre: el cementiri parisenc de Père Lachaise. Visita obligada si es viatja a París. Alguna cosa n’aprendrem.

DEIES QUE DEL CEMENTIRI PARISENC DE PÈRE LACHAISE ALGUNA COSA ES POT APRENDRE.

Sí. Crec que no és exagerat d’afirmar que la importància que atribuïm als morts pot servir de criteri –un altre criteri, si més no- a l’hora d’assenyalar alguna característica de la societat en què vivim. Y, en aquest cas, el cementiri de Père Lachaise n’és un exemple.

¿COM ÉS LA NOSTRA SOCIETAT AMB EL CEMENTIRI COM A CRITERI?

Si fem cas de l’estat de conservació d’algunes tombes de l’esmentat cementiri, així com del número de visitants que rep cada tomba, no és difícil d’arribar a la següent conclusió: allò que triomfa és l’espectacle i la popularitat.

Cosa sobre la qual no cal discutir gaire, perquè forma part de la realitat nostra de cada dia d’una societat que ha estat batejada amb el nom de “societat de l’espectacle”.

El que és interessant de constatar és que el que val pel món dels vius val també pel món dels morts. I exactament això és el que reflecteix el cementiri de Père Lachaise.

CONVINDRIA DONAR ALGUNS EXEMPLES

Vinga. A veure, ¿què hi busca, el visitant de Père Lachaise? Doncs, contemplar les tombes d’aquells éssers que han fet història en el món de l’espectacle. ¿La tomba més visitada? La del cantant Jim Morrison que, per cert, és l’única que està custodiada per un o dos guàrdies de seguretat. A continuació, vénen les tombes de Simone Signoret i Yves Montand, la de Sarah Bernhardt i la d’Edith Piaf.

Quant a les estrelles del món de la literatura, la gent s’atura davant les restes de Marcel Proust, Honoré de Balzac, Guillaume Apollinaire o Jean-Baptiste Molière.

Cal constatar que pensadors de la talla de Henri de Saint-Simon, Benjamin Constant, Auguste Comte o Maurice Merleau-Ponty no tenen públic, mentre que Allan Kardec –creador de la dita filosofia espiritual: més espectacle-  té molta gent que el contempla i li du força rams de flors. I Samuel Hahnemann –el creador de la homeopatia: que també té el seu vessant espectacular- disposa d’un mausoleu de marbre que és molt visitat.

¿Pensadors o polítics com ara August Blanqui o Imre Nagy? ¿Els herois de la Comuna de París? Ningú no s’atura davant les seves descolorides tombes.

Definitivament, vivim a la societat de l’espectacle. Així en el regne dels vius com en el dels morts.

22/2/08

…………..

El còmic

AVUI PARLAREM DEL CÒMIC

Cal dir que el còmic –de fet, una narració en imatges- és una de les pràctiques més antigues de l’homo faber. Representa els fets i preocupacions de l’home.

DÈIEM QUE EL CÒMIC VE DE LLUNY

El còmic –o una cosa semblant- el podem trobar a les coves paleolítiques. Però, anem  cap aquí: Egipte (jeroglífics i dibuixos en papirs i murs, imatge i text), Roma (columna de Trajà: 200 metres helicoidals, profunditat, relleu, grandària variable, llum, ombra, batalles, saqueigs, escenes diverses de la conquesta de la Dàcia per Trajà), retaules medievals (històries de la vida quotidiana), inques, maies. Cal destacar que aquests “còmics”, com deia, són la representació dels fets i preocupacions de l’home. I ara passa el mateix: una mena de notari del seu temps.

¿QUÈ DIUEN AVUI AQUESTS NOTARIS?

Dibuixen la nostra vida (aventures, desventures, desigs, il·lusions, frustracions, també la ideologia de l’època)

CAL POSAR ALGUNS EXEMPLES

Hi ha innumerables exemples

No és casual que a Espanya el primer sigui Caricatura (1865), sàtira política en temps que s’ho mereixen

Principis XX: Patufet (1904), Gente Menuda (suplement infantil d’ABC, USA), Apel·les Mestres (quaderns d’historietes). Evasió i crítica.

TBO: El professor Franz de Copenhague, la famía Ulises (érem així: enginy i vida quotidiana d’una família nombrosa)

El Guerrero del Antifaz: defensor de la cristiandat, propi de l’època

El Capitán Trueno: aventures i l’amor per Sigrid

El Jabato: la defensa dels dèbils

Roberto Alcázar y Pedrín (cops i cops)

Hazañas Bèlicas: els triomf dels americans sobre els nazis

Mortadelo y Filemón: Carpanta, Pepe Gotera y Otilio, Zipi y Zape, el botones Sacarino: l’humor, la necessitat de riure i evadir-se en una en una època trista. Un humor innocent que ens permetia escapolir de la realitat

Dibuixants notaris: Freixes, Blasco, Escobar, Vázquez, Cifré, IbáñezGago, Mora, Ambrós, etc.

El Jueves: l’humor i la crítica grollera en uns temps de grolleries diverses

Cal afegir que en els últims temps els còmics han proliferat i ho abasten tots els camps: de contingut històric, propagandístic, pro gais, pro nazis i un llarg etcètera.

NO PODEM OBLIDAR-NOS DELS JAPONESOS

Sí. Al respecte, convé dir dues coses: 1) que els japonesos no són nou vinguts (al segle IX ja trobem històries d’humor en rotllos de paper, i al XVII crítiques en clau d0humor del despotisme), 2) més enllà del dibuix (ulls grans i arrodonits, mirada intensa, tècnica depurada) innoven la temàtica en introduir la ciència ficció, la fantasia al quadrat, la humanitat d’alguns personatges, les sages o històries familiars de llarga durada.

En resum, el còmic és el company de les aventures i desventures de l’homo faber

29/2/08

…………..

 

L’home objecte

AVUI PARLAREM DE L’HOME OBJECTE. PERÒ, ¿EXISTEIX?

I tant que sí. I no cal parlar de la publicitat que, cada dia més, ens ven la imatge d’aquest home. Al carrer també hi ha un home objecte que s’arregla per ser observat i comprat. Però, no parlaré d’aquest home objecte. Parlaré –la cosa ve de lluny- del seu antecedent neolític. L’homo faber –em refereixo ara exclusivament al sexe masculi- sempre ha estat molt presumit.

DEIES ABANS QUE L’HOMO FABER ÉS UN  PRESUMIT DES DEL NEOLÍTIC

M’explico. Fa quatre anys, la senyora Judith Oexle, arqueòloga en cap de les excavacions de Zschernitz (Saxònia), va fer el descobriment de la seva vida: un tors masculí de 8 centímetres i 7.000 anys d’antiguitat.

Aquesta petita figura de fang d’argila –coneguda amb el nom d’Adonis de Zschernitz- es la més antiga representació d’un home de la qual es té constància a Europa. Això sols justifica la satisfacció de Frau Oexle. Però, l’eufòria de la nostra arqueòloga no s’atura aquí.

I és que l’Adonis de Zschernitz obliga a repensar el paper de l’home durant l’època del neolític.

Històricament parlant, l’arqueologia ha sostingut que l’home –a l’època antiga- jugava un paper poc lluït. Així, el símbol de la fecunditat és exclusivament femení (ja saben: aquelles estàtues anomenades Venus que magnifiquen el volum del ventre, les natges i les glàndules pectorals de la dona).

L’Adonis de Zschernitz trenca motlles en tenir –segons que va dir textualment la senyora Oexle- uns atributs sexuals “exuberants”. És a dir, pot ser contemplat com un símbol de la fecunditat que llueix –home objecte, dèiem- els seus atributs.

I aquí no acaba la cosa, perquè l’Adonis de Zschernitz no pot revolucionar únicament els estudis neolítics, sinó també els estètics i qui sap si els psicològics.

I TOT AIXÒ GRÀCIES UNA FIGURA DE 8 CENTÍMETRES

Sí. Perquè, el nostre adonis –talment com succeeix ara: mirin si la cosa ve de lluny- porta les natges adornades amb un seguit de pintures o tatuatges que, segons que va sostenir l’arqueòloga, probablement volien idealitzar tan noble part del cos humà.

Tot plegat fa pensar que l’home neolític era ja un presumit que necessitava cridar l’atenció de l’altre sexe.

Per dir-ho col·loquialment, els nostres avantpassats no van conèixer sols la figura de la dona objecte que es pintava i es penjava arracades, collarets i braçalets per agradar l’home, sinó també –d’això n’hauríem de dir no discriminació per raó de sexe- la de l’home objecte que exhibia la seva potència sexual i es pintava el cul per agradar la dona.

Poca broma: molt probablement, la nostra espècie ha subsistit gràcies a aquesta atracció entre objectes decorats.

14/3/07

…………..

Setmana Santa

HO ASSENYALA EL CALENDARI, PARLAREM DE LA SETMANA SANTA

Sí, perquè l’homo faber continua celebrant la Setmana Santa. El que passa, però, és que la celebració, com diuen ara, s’ha diversificat. O, si es vol, també com diuen ara, s’ha tornat plural. En parlarem.

DEIES QUE LA SETMANA SANTA S’HA DIVERSIFICAT

Sí. Si ens hi fixem la Setmana Santa se celebra de dus maneres: la tradicional i la postradicional.

VINGA, EXPLICA-HO

La Setmana Santa tradicional ve marcada pel signe religiós. Hi ha gent que durant la Setmana Santa renova unes seves creences i pràctiques religioses que tenen per objecte retre culte a la divinitat. Es tracta d’un ofici de Setmana Santa de caràcter religiós que respon a la necessitat que tenen algunes persones d’explicar-se el món, de saber què hi ha més enllà de la vida i la mort, de relacionar-se amb el que és sagrat, de practicar ritus i litúrgies, de viure la fe. Hi ha persones que necessiten orientar-se en un món que no coneixen ni dominen, que necessiten participar de la vida secreta del món per descobrir-se a si mateixos i als altres. Hi ha persones que necessiten un codi de conducta i uns valors que guiïn el seu comportament. I això, molta gent ho troba en la religió. I aquesta gent percep la Setmana Santa com una síntesi d’aquests valors.

SOSPITO QUE L’ALTRA FORMA DE CELEBRAR LA SETMANA SANTA ES LAICA

Efectivament. Hi ha gent que celebra la Setmana Santa a la manera que dèiem postradicional: traslladant-se de la ciutat a la platja o al camp. O a d’altres ciutats. O no sortint del seu lloc habitual de residència. En tot cas, per aquesta gent la Setmana Santa són unes vacances per descansar o distreure’s. O, com diuen ara, per desconnectar del dia a dia. Per aquesta gent, la Setmana Santa és un sinònim d’oci. Un oci que ha esdevingut un sinònim d’estatus, de prestigi. Una mena de senyal de distinció que separa el que surt del que no surt. I cal remarcar que la manera tradicional i postradicional de celebrar la Setmana Santa són semblants.

AIXÒ S’HA D’EXPLICAR

Són semblants, perquè una i altra són un senyals de distinció (diferent, però senyal) i una i altra estan estandaritzades. Vull dir que tenen el seu guió marcat. I el que cal remarcar també és que l’homo faber és un home de costums. La Setmana Santa ens ofereix l’exemple. Portem anys i panys celebrant-la. I, per arrodonir la peça, la manera tradicional i la postradicional no són necessàriament excloents. L’homo faber s’adapta a tot. L’homo faber ho adpta tot.

21/3/08

…………..

L’Enciclopèdia

AVUI PARALAREM DE L’ENCICLOPÈDIA. PERÒ, EN MAJÚSCULES

Sí. Parlarem de l’Encyclopédie, ou dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, par une société de gens de lettres. Que traduït vol dir… i parlarem d’aquesta obra com exemple –hem podríem triar d’altres, cert- d’una de les feines de l’homo faber: la producció de llibres. De llibres ben particulars, per cert.

ENDAVANT AMB L’ENCICLOPÈDIA AMB MAJÚSCULES

L’any 1751 –gràcies a un privilegi real, per cert-, va aparèixer el primer volum de l’Enciclopèdia. Després, en seguiran d’altres 27 volums –tots ells il·lustrats- amb un total de 16.500 pàgines i 17 milions de paraules. Posteriorment, es fa afegir un suplement de cinc volums. L’Enciclopèdia va ser dirigida per Diderot i D’Alembert i va contar amb la col·laboració de d’altres il·lustres pensadors com ara Rousseau o Voltaire. L’obra posava a l’abast de la gent els coneixements de l’època. Però, l’Enciclopèdia era molt més del que aparentava.

QUINA ÉS LA GRÀCIA DE L’ENCICLOPÈDIA?

En els seus volums –per això dèiem abans que era un llibre ben particular- es troba l’esperit d’una Il·lustració, d’un anomenat Segle de les Llums, que amb les seves idees, llavors revolucionàries, va il·luminar el món i va obrir el camí vers una nova època que és la nostra. Nosaltres som els fills de la Il·lustració i l’Enciclopèdia. Mirin, les idees de raó, de llibertat de pensament i expressió, de democràcia, de Constitució, de separació de poders, de ciutadà, de dret, de lliure mercat, de tolerància, de progrés, etc., provenen de la Il·lustració i l’Enciclopèdia. I mirin si els enciclopedistes eren tolerants, que fins i tot van incorporar articles de teologia. ¿Articles de teologia en un llibre que aixeca un altar a la raó? S’ha de dir que la cosa tenia la seva trampa: els articles van ser encarregats amb la intenció de posar en evidència el seu contingut irracional. Als enciclopedistes –en una obra d’aparença innocent- els interessava qüestionar de totes les formes i maneres possibles la superstició, els interessava combatre la ignorància i la intolerància, els interessava posar límits a l’autoritat del Papa i el Rei. I ho van aconseguir. I la cosa tampoc no va ser fàcil si tenim en compte que alguns van anar a parar fins i tot a la presó pel que havien escrit. Vull dir que alguns es van jugar la llibertat i la vida.

AIXÒ SEMBLA SER QUE HA ESTAT FREQÜENT

Dissortadament, vostè té raó. És cert que hi ha gent que ha estat, i encara està, perseguida per escriure llibres. El que sovint molesta del llibre és la idea de llibertat que transmet. Sense oblidar, però, que hi ha llibres que transmeten idees contràries a la llibertat. I això planteja la relliscosa qüestió de fins a quin punt s’ha de limitar o no la llibertat d’expressió dels enemics de la llibertat. En definitiva, l’homo faber sempre es mou en el si de la paradoxa. Som un animal paradoxal.

28/3/08

…………..

L’estilogràfica

AVUI PARLAREM DE L’ESTILOGRÀFICA

Sí, perquè una de les característiques de l’homo faber és la d’escriure. I ni el bolígraf, ni el retolador, ni l’ordinador no han aconseguit d’enviar la ploma estilogràfica al museu de curiositats tecnològiques de la història. I, a més, amb l’estilogràfica, passa el que diuen que passa amb un conegut club de futbol: que és més del que és.

TENIM DUES QÜESTIONS PENDENTS. LA PRIMERA: L’ESTILOGRÀFICA NO HA PASSAT A LA HISTÒRIA.

No sols no ha passat, sinó que en els últims anys la venda d’estilogràfiques s’ha multiplicat. I han aparegut nous models. Fins i tot, els diaris –junt a les mil i una coses que ofereixen els caps de setmana- han posat a disposició del públic alguna col·lecció d’estilogràfiques.

LA SEGONA QÜESTIÓ PENDENT: L’ESTILOGRÀFICA ÉS MÉS DEL QUE ÉS

Sí, perquè aquest enginy pensat per Lewis Waterman l’any 1884 té el seu significat ocult. Concreto: darrere l’ús d’una o altra marca s’amaguen coses com ara el poder, l’afirmació nacional, la ironia o la distinció.

Segur que em demanarà algun exemple.

Com se sap, els aliats van guanyar la Segona Guerra Mundial gràcies a l’esforç dels Estats Units. Al respecte, cal recordar un detall que resulta significatiu: la rendició d’Alemanya va ser firmada amb una Parker 51, propietat del general Eisenhower i fabricada a Wisconsin amb material usat en els avions B-17. El Japó va firmar la rendició amb el mateix model de ploma, propietat del general MacArthur. ¿Per què no contemplar la hipòtesi segons la qual l’estilogràfica –“agafa la meva ploma i firma”, diu el general- era l’expressió del poder?

L’afirmació nacional també se sol reflectir en la ploma que els governants regalen als seus invitats. L’exemple més conegut és el d’un Silvio Berlusconi que obsequia els hostes amb un joc de tres estilogràfiques –marca Aurora- del mateix color de la bandera italiana: blanca, verda i vermella. A Itàlia li diuen la tricolora.

Un altre exemple és el de José María Aznar, que firmava els acords internacionals amb una Inoxcrom 55. Si tenim en compte que Inoxcrom és marca catalana –fundada l’any 1955 per Manuel Vaqué Ferrandis-, hi haurà qui no admeti la hipòtesi de l’afirmació nacional. Però, ¿per què no pensar que som davant l’expressió estilogràfica de l’Estat de les Autonomies: la ploma que utilitzava La Moncloa era catalana, però portava gravat l’escut d’Espanya.

La ploma també pot ser l’expressió de la ironia. L’any 2002, Tony Blair, a la cimera de l’OTAN celebrada a Praga, va regalar a Jacques Chirac una ploma model Churchill (¿potser per recordar-li qui va treure les castanyes del foc a França durant la II Guerra Mundial?).

Finalment, l’estilogràfica va lligada al segell de distinció. Alguns exemples: la classe s’associa a la Mont Blanc 149, la tradició a Parker, la delicadesa a Omas i Montegrappa, la ingenuïtat i modernitat als models Inoxcrom dissenyats per Ágatha Ruiz de la Prada i Jordi Labanda.

Per cert, tenint en compte el que avui es mou, no sé quina qualitat associar a la marca Christian Dior amb què el Rei va firmar la Constitució.

4/4/08

…………..

El fusell

SEMBLA QUE AVUI PARLAREM DEL FUSELL

Sí, perquè una de les activitats de l’homo faber ha estat, ens agradi o no, la guerra. I la guerra s’ha fet, encara es fa, amb fusells. I goso de dir que el fusell, a més, retrata la nostra societat. I d’aquesta qüestió en parlarem.

ENDAVANT AMB EL FUSELL. PERÒ AMB CURA

Que ningú no es preocupi: el nostre fusell és purament retòric. Vinga. Parlarem del fusell més famós del món: l’AK-47. És a dir, el fusell Automatic Kalashnikov model 1947. ¿On rau la raó de l’èxit d’aquest fusell? Responc: els productes que aconsegueixen mercat són aquells que cobreixen necessitats i tenen una bona relació entre la qualitat i el preu. Així és la nostra societat. En aquest sentit, el Kalashnikov ha aconseguit mercat en reunir les dues característiques esmentades. En efecte, l’AK-47 –la cosa és dura, però és així- cobreix la necessitat humana de defensar-se i atacar. I ho fa –dèiem- amb una excel·lent relació entre la qualitat i el preu: resulta fàcil de manegar, no necessita cap ensinistrament especial, dispara 30 trets en 3 segons, és efectiu a una distància de 2 quilòmetres, i la pols, la temperatura, els cops, la sorra, l’aigua i el fang no perjudiquen el seu funcionament. A més, pràcticament no necessita cap mena de manteniment. I tot plegat surt prou econòmic: l’AK-47 es pot comprar per 10 quilos de blat a Zàmbia, un bou i 6 cabres a Uganda, 5 caps de ramat a Kènia, un paquet de cigarretes a l’Iraq, 10 dòlars a l’Afganistan, 15 a Moçambic, 40 a Cambotja, i 250 als Estats Units. Per cert, els Estats Units acaben d’aixecar la prohibició de venda de l’AK-47 i estant armant lexèrcit d’Iraq amb aquest fusell.

EN DEFINITIVA, EL FUSELL ÉS UN PRODUCTE D’ÈXIT

L’èxit de l’AK-47 ha estat espectacular: avui en dia hi ha més de 100 milions d’unitats en circulació arreu del món –la majoria d’elles fabricades legalment-, cosa que representa el 80 per cent del total de fusells existents. En resum, l’AK-47 té una posició dominant en el mercat de les armes de foc. I, com succeeix amb determinades coses, l’AK-47 és més del que és tot esdevenint un nom de nen (AK) a l’Àfrica i tema d’una cançó d’Eminem que, carregada d’enginy i subtilesa, fa “trepitja, empeny, esmicola, fot a Bush i lliga’l a un AK-47”. I l’èxit de la cosa continua si tenim en compte que hi ha un vodka que es comercialitza amb el nom de Kalashnikov, i que són a punt de sortir al mercat un paraigües, un encenedor i un perfum amb el mateix nom.

I EL PARE DE LA CRIATURA DEU ESTAR CONTENT

Sí i no. El pare de la criatura -un general rus retirat de nom Mikhail Timoffeevich Kalashnikov-, mai no podia imaginar l’èxit d’un invent que ha estat utilitzat tant per dictadures com per moviments d’alliberament, tant per servidors de l’ordre com per delinqüents, i que avui resulta clau –dóna treball i diners- per economies com les de Bulgària –probablement el primer productor de l’AK-47- i les dels països de l’Extrem Orient i Hispanoamèrica, rutes per on sol circular el comerç internacional d’aquest fusell. Com s’aprecia, l’AK-47, per motius diversos, beneficia –qui vulgui pot posar cometes- molta gent. Per ser exactes, beneficia molta gent, però a un Mikhail Timoffeevich Kalashnikov que va tenir la infeliç idea de vendre la patent a l’URSS –Rússia, ara- a canvi d’una modesta pensió.

11/4/08

……………

El Cadillac

AVUI NO PARLAREM DEL COTXE EN GENERAL, SINÓ DEL CADILLAC

Sí. Perquè el Cadillac és un dels símbols per excel·lència de l’homo faber més poderós del món: l’homo faber president dels Estats Units. Alguna cosa en traurem, de l’anàlisi del Cadillac presidencial.

HA ARRIBAT L’HORA D’ENGEGAR EL CADILLAC DEL PRESIDENT DELS ESTATS UNITS

Sense embuts: el cotxe oficial del president George W. Bush és alhora símbol i metàfora –l’expressió automobilística, si es vol- dels Estats Units. Una anàlisi del Cadillac DTS 2006 –aquesta és la denominació de la limousine presidencial de Bush- permet d’establir tot un seguit d’analogies entre l’automòbil i els Estats Units. Per començar, Bush continua la tradició –el respecte per la tradició és una de les característiques del país- encetada el 1928 per Calvin Coolidge: el cotxe del President és un Cadillac fabricat per la General Motors. Tradició que, d’altra banda, lliga molt bé amb la confiança i fidelitat que els nordamericans solen manifestar envers els seus productes.

Quant a les seves característiques tècniques, el Cadillac DTS 2006 és un reflex de la potència dels Estats Units. Un detall: el cotxe té un motor de combustió interna NorthStar de 345 cavalls. ¿Algú creu que l’apel·latiu NorthStar és una casualitat? Un altre detall: a diferència del Cadillac Fleetwood de Reagan, Bush pare i Clinton, el de Bush fill és més llarg. Potser es tracti d’una casualitat. O potser no. Com era previsible, el model de Bush palesa una de les obsessions dels Estats Units d’avui: la seguretat. Resumeixo: l’habitacle conté diversos blindatges i filtres que el protegeixen d’atacs amb armes convencionals i no convencionals; està dotat de subministrament d’oxigen; les rodes són gairebé indestructibles; i el sistema de comunicació és inviolable. Per garantir la seguretat, els estreps han desaparegut i el cotxe ha estat muntat a mà. Per descomptat, la comoditat està present amb uns seients de cuiro que s’adapten a la morfologia dels seus sis ocupants. I, naturalment –als Estats Units la bandera és present arreu-, el cotxe du uns llums que il·luminen de nit les banderes nordmericana i presidencial.

ES PODRIA DIR QUE ÉS UN COTXE AMB IDEOLOGIA

Exactament. I hi ha un detall prou significatiu que no es pot oblidar. Fins a l’arribada de George W. Bush al poder, el Cadillac presidencial pertanyia a una sèrie anomenada DeVille en record d’Antoine de la Mothe Cadillac fundador de la ville de Detroit. Amb Busch fill, el nom de Cadillac DeVille ha estat substituït pel de DTS. És cert que DTS és l’acrònim de DeVille Touring Sedan (quatre portes), però no és menys cert que la referència francesa ha desaparegut. Algú ha arribat a dir que potser es tracti d’un càstig per la decisió francesa de no donar suport a la intervenció militar a l’Iraq. Per cert, la decoració interior del DTS ha passat de l’estil francès a l’anglès. ¿Un reconeixement de la política atlantista de Blair? I qui estigui interessat a importar un Cadillac DTS 2006, pot posar-se en contacte amb General Motors. La versió civil d’aquesta limousine és a la venda. La versió bàsica costa entre 39.850 dòlars i 48.862 dòlars. I a partir d’aquí anar sumant els extres. ¿El preu del Cadillac de Bush? Incalculable. Com el seu poder.

18/4/08

 

…………..

El sexe

AVUI  PARLAREM  DEL  SEXE

Sí, perquè el sexe, vull dir la pràctica del sexe, és una de les activitats habituals, o més o menys habituals, de l’homo faber. I parlarem del sexe des del punt de vista de la cultura occidental -que al cap i a la fi és la nostra cultura-, que no és exactament la mateixa que la oriental.

DEIES QUE LA PRÀCTICA ORIENTAL DEL SEXE ÉS DIFERENT DE L’OCCIDENTAL. POTSER CALDRIA ACLARIR-HO, AIXÒ

Si és veritat que el sexe és ecumènic, hi ha diferències entre Orient i Occident. A Orient hi ha una concepció del sexe més pedagògica. A Orient, per parlar dels clàssics, ens trobem amb el Kama Sutra: consells per a que l’esposa augmenti l’atractiu sexual, consells per assolir un més gran plaer, classificació de homes i dones en funció del sexe (llebre, toro, cavall; cérvola, euga, elefanta). I si de l’Orient hindú passem al musulmà, ens trobem amb el mateix: El jardí perfumat del sheik Nefzaui. D’altra banda, Orient sovint entén el sexe com un do de la divinitat.

I A OCCIDENT

La vocació pedagògica també existeix (els manuals i consells per a l’educació de senyoretes i senyorets són molts), però la temàtica és més àmplia. Qualsevol que observi algunes imatges pintades a determinades àmfores gregues i romanes de sis segles abans de la nostra era, s’adonarà de la varietat temàtica de què parlava: òrgans sexuals de tipologia diversa, relacions i pràctiques vàries entre persones de igual o diferent sexe, orgies, i tot un seguit d’actes que avui anomenaríem pornogràfics. Un detall, però: per a grecs i romans, la idea de pornografia (lligada a l’obscenitat i immoralitat) no existeix. Si un llegeix l’escriptor romà Petroni (Satiricon), s’adonarà que allí tot val. No entrarem en detalls. I el cas és que, d’alguna manera, Petroni és el notari de l’homo faber del seu temps. I no és per casualitat que Neró el condemnés a suïcidar-se (es va obrir les venes) per traïció, per haver parlat dels “abominables vicis” de la cort entre els quals hi havia l’incest i la promiscuïtat.

AIXÒ DEL SEXE POT RESULTAR PERILLÓS   

Sí. Però, a vegades té un caràcter instrumental. Vull dir que el sexe serveix per aconseguir d’altres coses més enllà del plaer. Per exemple: el dramaturg grec Aristòfanes (Lisístrata) reuneix a les dones d’Atenes i els diu que per acabar amb la guerra del Peloponés s’han de negar a practicar el sexe amb els marits si abans no firmen la pau.

En tot cas, en qüestions de sexe el que sol manar és la consecució del plaer.

I arribats a aquest punt, potser caldria concloure que el sexe brinda, en molt bona mesura, una radiografia de l’home i la societat en què viu. I això succeïa abans (Pteroni o Aristòfanes) com ara: ¿o és que, per exemple el sexe cibernètic no ens diu alguna cosa sobre el solipsisme del home d’avui? ¿O és que el còmic farcit d’erotisme, més que excitar el lector, no és eina per criticar i ridiculitzar la nostra societat?

En conclusió: el sexe, com tantes coses, és més del que sembla. I, sortosament, avui no hi ha cap Neró que mani suïcidar ningú.          

25/4/08

…………..

El treball

AVUI PARLAREM DEL TREBALL

Efectivament. I és que, des dels seus orígens, l’homo faber –del paleolític a l’actualitat- sempre ha treballat. De fet, hi ha qui sosté que el treball ens defineix i dignifica. També és cert que hi ha qui diu que es tracta d’una maledicció bíblica.

ACLARIM LA QÜESTIÓ: EL TREBALL, UNA PRÀCTICA QUE DIGNIFICA O UNA MALEDICCIÓ BÍBLICA?

Crec que hem de defugir d’aquesta dicotomia i contemplar el treball com una necessitat del ser humà. Hem de contemplar el treball com una necessitat per sobreviure. Dit això, hem d’afegir que hi ha gent que contempla el treball com una feina que ens realitza, o com un càstig (tripalium), o com una font d’alienació i explotació en benefici del capitalista. I partir d’aquí, hi ha qui reivindica el dret al treball i qui demana el dret a la peresa. En tot cas, s’ha de dir que avui la nostra cultura del treball és diferent a la d’ahir. I quan dic “ahir” em refereixo a fa uns poc anys.

VAJA, QUE UN MÓN EN QUÈ RES NO ÉS EL QUE ERA EL TREBALL NO N’ÉS L’EXCECEPCIÓ

Efectivament. Avui es parla del treball flexible, de l’horari flexible, de conciliar la vida laboral amb la familiar, de combinar diferents treballs dins la mateix empresa, de treballar a casa, de la reducció de jornada laboral. I també es parla de reduir o allargar la vida laboral: dues actituds contradictòries –dues polítiques contradictòries- que avui, amb els seus avantatges i inconvenients, són a l’ordre del dia. ¿Ens podem permetre el luxe de prescindir de determinada gent? És veritat que, en teoria, un pensionista pot cedir el treball a un jove; però la pensió s’ha de pagar i, d’altra banda, si tenim en compte l’augment de l’esperança de vida, la quantitat dedicada a les pensions també augmenta.

CANVIEN MOLTES COSES, INCLOSA LA CONCEPCIÓ DE LA FEINA

És cert. Assistim a un procés en què la mà d’obra i la destresa manual cedeixen el lloc al saber i el coneixement. El verticalisme laboral –l’individualisme- cedeix el pas a les xarxes –cooperació- laborals. La dedicació única de per vida –la feina única- es converteix en una successió de dedicacions –de feines- diferents. D’altra banda, els estereotips laborals sexuals entren en crisi (dona i home poden fer les mateixes feines). La indústria tradicional –la que subsisteix- es delocalitza. De fet, avui tot s’està deslocalitzant i el treball viatja del nord al sud o l’est. I això provoca l’atur al nord. I el sud i l’est troben feina gràcies a l’atur del nord.

L’ATUR ÉS EL NOSTRE GRAN PROBLEMA

Sí. I ens trobem amb una paradoxa: no hi ha feina, però hi ha feines per fer perquè les rebutgem o no estem prou qualificats per fer-les. L’homo faber és un ser farcit de contradiccions.

2/5/08

…………..

La inversió solidària

AVUI PARLAREM D’UNA QÜESTIÓ CURIOSA, LA INVERSIÓ SOLIDÀRIA A BORSA

Vivim en un món en què, sovint, res no és el que sembla. I, vés per on, la borsa –aquesta mena de cervell o sang del sistema capitalista- també pot ser útil al moviment de la solidaritat. Ho veurem.

DÈIEM QUE LA BORSA POT SER ÚTIL AL MOVIMENT DE LA SOLIDARITAT

Pot sembla curiós, però és un fet que la solidaritat, l’ètica i l’ecologia –aquests tres pilars del Bé que recorre Occident- són uns productes que tenen el seu lloc i el seu públic en el mercat dels valors financers. I no es tracta d’una boutade, d’una gracieta: a Espanya, hi ha prop de 100 fons d’inversió en borsa que és qualifiquen de solidaris, ètics o ecològics. La substantivitat d’aquests fons –allò que els diferencia dels convencionals- rau en què els seus gestors inverteixen el diner aportat en empreses que col·laborin en la defensa dels drets humans, que no fabriquin armes, que respectin el medi ambient, que amb els seus beneficis ajudin a organitzacions no governamentals, etc.

Aquesta borsa –com la convencional- té el seus índexs. En aquest cas, el seus índexs ètics. En destaquen el DJSustainability i el FTSE4Good. Igualment com a la borsa convencional, a la borsa ètica hi ha fons de renda fixa, mixta i variable que reparteixen dividends entre els participants. Una altra coincidència: la majoria dels fons ètics han estat creats i gestionats per les mateixes entitats –SCH, BBVA, Bankinter, Urquijo, ING, la Caixa, Paribas, Credit Suisse, JPMorgan, Morgan Stanley- que dominen el mercat dels fons convencionals. Al respecte, hi ha una notable diferència semàntica: mentre els convencionals sovint són batejats amb termes com “Actius”, “Diner”, “Dividend”, “Rendiment”, “Líder” o “Cash”, els ètics reben d’altres noms com “Solidaritat”, “Cooperació”, “Responsabilitat”, “Ecofondo”, “Sustainable Growth”, “Global Resources”, “World Welfare” o “Environ & Ethical”. Com s’aprecia, es tracta de connotar positivament els fons perquè l’inversor solidari i ecològic no s’equivoqui a l’hora de posar en joc els seus diners.

ES PODRIA DIR QUE AQUESTS FONS MESUREN LA SOLIDARITAT D’UN PAÍS

Sí, la borsa ètica és el termòmetre que mesura la solidaritat d’un país. I si aquest és el criteri, Espanya és un dels països menys solidaris del món per tres raons: perquè, la majoria de fons solidaris, ètics i ecològics que cotitzen a la borsa espanyola són estrangers; perquè, aquests fons sols representen el 0, 3 per cent del total; perquè, en els últims anys el número d’inversors solidaris, ètics o mediomabientals ha disminuït al voltant del 40 per cent.

I AIXÒ, PER QUÈ PASSA?

El secret, segons sembla, rau en el baix rendiment –a dures penes supera l’1 per cent anual- d’aquests productes. Hi ha gent que ha fet de la solidaritat i l’ecologia un mode de viure. Però, la cartera és la cartera. Per cert, ¿saben quin és el país més solidari del món? Doncs, aquell que els nostres solidaris acostumen a titllar d’insolidari: els Estats Units, on el 12 per cent dels fons que cotitzen a Wall Street són ètics. A pesar d’això, l’ homo faber europeu –català inclòs- es pensa que és el més solidari del món.

9/5/08

 

…………..

 

La clonació

AVUI PARLAREM DE LA CLONACIÓ

Doncs, sí. Parlarem de la reproducció d’un individu –d’un animal, en el nostre cas- a partir de cèl·lules originàries. Que això és la clonació. Però, no parlarem de la malaguanyada ovella Dolly, sinó d’un parell de gats, de nom Tabouli i Baba Ganoush, que no han assolit la fama merescuda. I de tot plegat en traurem alguna lliçó.

PARLEM DE LA CLONACIÓ. ¿QUI SÓN TABOULI I BABA GANOUSH?

Doncs, els penúltims productes d’una clonació que, lluny dels complexos problemes de tota mena –científics, legals i ètics-, continua endavant. En efecte, l’empresa californiana Genetic Savings & Clone (GS&C), amb seu a Sausalito, ha aconseguit ja –deixant a banda l’ovella Dolly- els primers clons animals: un parell de gats anomenats Tabouli i Baba Ganoush, rèpliques d’una gata de Bengala propietat del fill de Lou Hawthorne, director de l’empresa. I, segons que anuncia la pròpia empresa, disposa ja de cinc comandes per reproduir gats. El preu: quaranta mil euros la peça, és a dir, més de sis milions i mig de les antigues pessetes per gat.

MOLTA GENT PENSARÀ QUE ES TRACTA D’UN FRIVOLITAT DIGNE DE MILLOR CAUSA

És cert. Però, la cosa va més enllà de la frivolitat i té el seu interès. La notícia –l’experiment- té el seu interès per diverses raons: per la tecnologia emprada, pel certificat de garantia que ofereix l’empresa, per les crítiques formulades per les societats de defensa dels animals de companyia, i per la resposta de l’empresa.

Tecnològicament parlant –GS&C porta molts anys investigant en aquest camp-, Tabouli i Baba Ganoush representen un pas endavant en relació a l’ovella Dolly. En concret, el clon surt d’un seguit de cèl·lules, obtingudes a partir d’una biòpsia de teixit del gat destinat a ser copiat, que són combinades per electrofusió amb el material genètic de la gata gestant. El resultat, assegura l’empresa, ratlla la perfecció. I si el comprador troba algun defecte –aquí surt el certificat de garantia de què parlàvem-, o el gat clonat envelleix prematurament, GS&C -com si de qualsevol producte de supermercat es tractés- es compromet a tornar els diners al client o a oferir-li una altra còpia.

De la seva banda, les societats de defensa dels animals han criticat durament GS&C; però, no perquè tot plegat resulti immoral en un món on hi ha gent que mor de fam, sinó perquè la clonació farà que milions de gats abandonats no trobin una família humana que els adopti. L’empresa –que no vol enemistar-se amb unes societats de defensa dels animals que, a més de considerar els gats com uns sers dotats de drets similars als humans, són molt poderoses als Estats Units- afirma que no hi ha cap perill si és té en compte que l’elevat preu de la mercaderia clonada no es troba precisament a l’abast de tothom.

AQUÍ, QUI GUANYA, ÉS L’EMPRESA

Efectivament, perquè GS&C ha aconseguit d’acontentar tothom: als científics, que veuen oberta una nova tècnica de clonació; als clients, que poden gaudir dels seus estimats gats més enllà de la mort del felí; i a les societats de defensa dels animals de companyia, que no pateixen pels gats abandonats que restarien sense trobar humans que els adoptessin. ¿GS&C? Ja ha anunciat que, properament, ampliarà el negoci amb la clonació de gossos. Als Estats Units ja s’admeten comandes. I, compte, això té les seves implicacions sobre el nostre homo faber.

30/5/08

…………..

La biotecnologia

RECORDO QUE DÈIEM QUE LA CLONACIÓ TÉ LES SEVES IMPLICACIONS SOBRE L’HOMO FABER

Sí. Ho dèiem –algú ho recordarà- arran de la clonació dels gats Tabouli i Baba Ganoush. I no sols d’això, perquè el cas és que ja som davant d’embrions congelats, de la reproducció in vitro, del trasplantaments d’òrgans, de l’enginyeria genètica, de les modificacions genètiques, etc.

ÈTICAMENT NO DEU SER FÀCIL ADMINISTRAR AQUESTS AVENÇOS

Efectivament, sorgeix la gran pregunta: què fer amb tot plegat? El primer que s’ha de dir es que ni es poden posar portes al camp ni es pot desinventar el que ha estat inventat. I això –agradi o no agradi- ja s’està traduint de la següent manera:

– l’embrió (és a dir, el germen d’un ser viu, el resultat de la concepció fins el tercer mes d’embaràs, no seria un ser viu en no tenir sistema nerviós que el faci conscient) no té consideració moral i seria legítim usar-lo per salvar o millorar vides

– és èticament lícit -¿una obligació?- distribuir els òrgans de les persones mortes entre qui els necessita sota perill de mort

– s’ha de respectar el dret dels ciutadans a vendre els seus òrgans, sobretot si es beneficia persones necessitades de trasplantaments

– és lícit que els pares, si ho volen, seleccionin a través de la enginyeria genètica determinats tres físics dels fills futurs: sexe, color del cabell i els ulls, constitució, alçada. Si no és injust esperar un nadó maco i robust, ¿per què hauria de ser injust –es diu- buscar  deliberadament un nadó maco i robust?

– és lícit crear via modificació genètica una subespècie de superhomes menys vulnerables i més sans, intel·ligents i amb major esperança de vida

Encerta manera, dóna la impressió de què se’ns està convidant a jugar a ser Deu per millorar la condició humana.

SEGUR QUE AQUESTES PROPOSTES TENEN ELS SEUS CRÍTICS

Sí. Hi ha qui assegura que l’embrió ja és una vida i per tant no es pot usar a gust  diguem-ne del consumidor, qui no admet que es comerciï amb els òrgans dels sers humans, qui no està d’acord amb què es facin sers humans a la carta, qui creu que la creació d’una subespècie de superhomes és una idea perillosa de conseqüències imprevisibles. I també hi ha qui parla del caràcter irreductible del ser humà. Del caràcter irreductible de cada ser humà que, en conseqüència, no es pot tractar com una mercaderia. Però, el cas és que els governs comencen a legislar al respecte. Un senyal de què alguna cosa està passant i alguna cosa pot passar. I la cosa no és fàcil si tenim en compte que, efectivament, la biotecnologia sí pot contribuir –de fet, ja ho està fent- a millorar la vida del nostre homo faber. És a dir, la nostra vida. Probablement es tracti, com sempre, de tenir sentit del límit i de la mesura. Passa, però, que, sovint, l’homo faber va més enllà del límit i de la mesura. Cal esperar que sigui pel bé de tots.

6/6/08

…………..

La malaltia

AVUI PARLAREM DE LA MALALTIA

Sí. Però, ho farem d’una manera diferent. Farem, per així dir-ho, una lectura social de les malalties que pateix l’homo faber. ¿El propòsit? Treure’n alguna lliçó.

PROPOSAVES UNA LECTURA SOCIAL DE LES MALALTIES AMB L’OBJECTIU DE TREURE’N ALGUNA LLIÇÓ

Efectivament. Farem una la lectura social de la malaltia, metafòrica si es vol, però que és un reflex de la societat en què es desenvolupa. Deturem-nos en algunes malalties. ¿La tuberculosi? Quan va ser descoberta com a tal (1882), es va associar a una societat industrial que emmalaltia els treballadors per culpa de les pèssimes condicions de vida i la manca d’higiene. Era la malaltia dels pobres. Era també una denúncia del primer capitalisme. Però, curiosament, era una malaltia ambivalent en afectar també gent adinerada, artistes i poetes. En aquest sentit, era una malaltia “refinada”. Fins i tot “democràtica”, perquè podia afectar tothom. ¿Què passa ara amb la tuberculosi? És la malaltia –ara sí- dels pobres i dels marginats. És l’expressió de les desigualtats de vida de la nostra societat. D’un Estat de benestar que no arriba a tothom. I si tenim en compte que la tuberculosi –a Occident- es cura, la persistència de la malaltia és també –no tota la culpa la té l’Estat o el Govern- la prova de la ignorància i la irresponsabilitat d’un ser humà incapaç de seguir els consells mèdics. Clar que també és possible una altra lectura: hi ha persones tan desesperançades per les quals la vida ha perdut el seu valor.

LA TUBERCULOSI ESTÀ EN RETIRADA, PERÒ EL CÀNCER PERSISTEIX

Amb avenços, però persisteix. ¿El càncer? Així com de la tuberculosi se’n parlava sense embuts en el seu temps, amb el càncer no passa el mateix. La paraula és gairebé un tabú, una paraula que no es pot pronunciar: per això, es diu que una persona ha mort “després de patir una cruel malaltia”. És com si la gent sentís vergonya. El càncer és l’expressió del bàrbar incontrolat que tenim dins nostre i no podem aturar. És la metàfora d’un creixement econòmic desfermat destructiu. I no és sols una metàfora: hi ha càncers que són induïts per la superproducció industrial i econòmica que genera una forma particular de viure. De la qual cosa cal extraure una lliçó: potser caldria una mica més de mesura.

EN TOT CAS, LES MALALTIES CÀRDIO-VASCULARS SÓN LA PRINCIPAL CAUSA DE MORTALITAT

Així és. I aquí la metàfora social funciona bé: l’extensió de les malalties càrdio-vasculars arreu del món –el 80 per cent d’infarts es produeixen en països en vies de desenvolupament- s’ha d’anar a buscar en la globalització. L’estrès, el sedentarisme, les dietes carregades de greixos o el tabaquisme que es troben en l’origen d’aquestes malalties, són típiques d’una forma de viure i consumir que la globalització estén arreu. ¿Què fer? Prevenir la malaltia. Caminar una estona cada dia, no fumar, menjar saludable, no estresar-se. Però, l’homo faber d’avui, que sempre té pressa, no en fa cas. Jo mateix, a les quatre, haig de sortir corrent per fer una gestió urgent. Però, potser m’ho repenso i me’n vaig caminant a casa tot contemplant el paisatge. I per sopar, verdures.

13/6/08

…………..

L’esport

EN L’ANY DE L’EUROCOPA DE FÚTBOL I LES OLIMPÍADES DE LA XINA ERA OBLIGAT PARLAR DE L’ESPORT

Sí. I a més, hi ha una altra raó: des de sempre, l’home faber ha fet esport per mostrar als altres la seva agilitat, destresa i força. Però, què mostra avui l’esport?

PREGUNTAVES QUÈ MOSTRA AVUI L’ESPORT

En general, l’esport seria l’expressió d’una societat que valora la higiene social i la disciplina. ¿La higiene social? La recerca de la convivència entre els homes i els pobles. ¿La disciplina? La necessitat d’aconseguir una societat ordenada en què cadascú estigui en el seu lloc i faci el que li correspon. Doncs bé, l’esport, una pràctica en què pot participar tothom sense discriminacions, una pràctica a vegades d’equip, una pràctica en què el guanyador es mostra generós amb el perdedor, una pràctica en què s’aplaudeixen tots els participants, una pràctica en què l’esforç és fonamental, seria l’expressió d’una societat com la nostra que necessita entendre’s i produir. Que necessita pau i ordre.

PERÒ, NI LA VIDA NI L’ESPORT SÓN TAN IDIL·LICS

Es cert. I no es per casualitat que deia que l’esport “seria” l’expressió de la nostra societat. Potser sí, que l’esport és, d’alguna manera, l’expressió de la nostra societat. Però, ho és també dels seus aspectes més negatius. Menys idíl·lics, com vostè deia.

HAURIES DE CONCRETAR

Doncs, concretem. En alguna mesura, l’esport seria –altre cop, “seria”- una mena de distracció que tindria la missió d’adormir el ciutadà amb falses preocupacions. Seria –tot un clàssic- el nou opi del poble. ¿L’objectiu? Doncs, que la societat continuï sent com és. En aquest sentit, l’esport impulsaria determinats valors (el sobretreball, el sobresforç, el triomf, l’èxit, l’elit, etc.) que, precisament, són els que necessita l’ordre establert per consolidar-se. El cas del futbol és curiós: el porter, el defensa, el migcampista i el davanter serien l’expressió dels comportaments i valors que necessita la nostra societat. I està un esport que ha esdevingut un negoci en un món de negocis (a vegades, el secret de l’esport sembla estar en les comissions pel traspàs de jugadors, en el merchandising, els patrocinadors, la conquesta de nous mercats esportius o no esportius, els drets televisius, etc.). I està un esport que permet l’exaltació de les nacions a través de la sacralització de les seleccions i els herois nacionals nostres en detriment de les selecciones i els herois nacionals dels altres. En aquest sentit, al llarg de la història hi ha hagut més d’una anomenada “guerra de l’esport”.

PERÒ, L’ESPORT TAMBÉ EL SEU VESSANT TERAPÈUTIC

Efectivament, l’esport també seria una mena de teràpia psicològica que permetria de superar o apavaigar determinades frustracions individuals o col·lectives. Que permetria de donar sortida a certs instints agressius del ser humà.

20/6/08

…………..

Els penjolls

AVUI PARLAREM DEL PENJOLLS

Sí, perquè l’homo faber, sobretot la mulier faber, sempre n’ha dut, de penjolls. Intentarem d’esbrinar quina  pot ser la funció d’aquests penjolls.

DÈIEM QUE L’HOMO FABER I LA MULIER FABER SEMPRE HAN DUT PENJOLLS

Des dels seus orígens, el ser humà sempre ha adornat el seu cos amb anells, braçalets, collarets, arracades i penjolls diversos. I d’aquesta bijuteria, cal destacar –ens deturarem en això- un gènere que ha esdevingut tot un clàssic: la representació d’animals. La cosa ve de lluny. Els egipcis probablement hagin estat els primers dissenyadors d’animals de joieria de la història amb el seus coneguts escarabats. Posteriorment, Grècia i Roma van excel·lir tot projectant un seguit de peces que representaven animals com ara serps, lleons o tigres que fabricaven amb or, plata i pedres precioses. De la seva banda, els celtes –que descobreixen l’esmalt policrom- decoraven els cinturons del seus guerrers amb la figura del drac. A l’època barroca, els animals de joieria van tornar amb força sota diverses formes entre les quals destacaven aranyes, mosques i papallones.

I SI TENIM EN COMPTE EL QUE ES VEU, LA COSA ENCARA CONTINUA

Sí, durant el segle XX el penjoll animal continua. En destaca un nom: Cartier. És aquesta firma la que dissenya flamencs de brillants i tigres d’or per la duquesa de Windsor, panteres de diamants per Wallis Simpson (Eduard VIII, 1937), serps de diamants per María Félix, i tigres d’or i diamants per Barba Hutton. L’èxit es tan gran que, quan diversos joiers imiten Cartier, la firma francesa es decideix a dissenyar panteres i falcons amb materials econòmicament més assequibles.

AL PRINCIPI PARLAVES DE LA FUNCIÓ DELS PENJOLLS

La pregunta és: per què es dissenya un o altre animal? No resulta fàcil de saber-ho. Però, no deixa de tenir la seva lògica que Grècia i Roma –civilitzacions poderoses- es decidissin pel tigre o el lleó, que els celtes –poble armat- triessin el drac, i que les corts barroques –que vivien a ritme de minué- preferissin la papallona. I també té la seva lògica i el seu missatge que Cartier, en plena ocupació nazi, exposés en la seva botiga de la Rue de la Paix de París un rossinyol engabiat que, en acabar l’ocupació, es va exposar cantant i amb la porta de la gàbia oberta. I avui, ¿què? Els animals formen part del joier de moltes dones i d’alguns homes. ¿El significat? La interpretació és lliure. Es podria tractar d’un signe de riquesa o d’ostentació en funció del material del que està fet el penjoll, es podria parlar del bon o mal gust de qui exhibeix el penjoll. O, potser, es tracti d’un amulet, o d’un adorno d’allò més pràctic a l’hora de subjectar un mocador o tancar una brusa indiscreta. En tot cas, els penjolls s’han democratitzat gràcies a la bijuteria i queda palès que a l’homo faber i la mulier faber els agrada, des de sempre, mostra el se cos engalanat.

27/6/08

…………..

 

La platja

POTSER PERQUÈ SOM EN PLE ESTIU, AVUI PARLAREM DE LA PLATJA

Sí, però no sols perquè som a l’estiu. Parlarem de la platja, perquè és un dels grans descobriments i invents de l’homo faber.

POTSER ALGÚ NO ENTENDRÀ AIXÒ QUE DEIES DE QUE LA PLATJA ÉS UN DESCOBRIMENT I INVENT DE L’HOMO FABER

Intentaré d’explicar-me. Des de l’aparició de l’home fins fa uns segles, el mar era el final de la terra i el principi d’un element aliè al ser humà, hostil a la seva naturalesa i les seves habilitats. Cosa que ha condicionat el nostre comportament i la nostra existència fins que l’home va colonitzar el mar (i la muntanya, per cert) tot convertint-lo en una cosa pròpia. I és a partir d’aquesta colonització, que l’home descobreix i inventa la platja.

PERÒ, LA PLATJA ERA AL DAVANT DE L’HOME. ¿NO LA VEIA?

Podríem dir que la veia, però no la coneixia. Millor, no l’havia descobert per culpa de la por que inspirava. Un exemple proper: les platges del Maresme eren, fins fa dos segles, unes grans desconegudes (i temudes) en ser un niu d’infeccions (els habitants s’allunyaven de la platja per la por que els produïa). En tort cas, van ser els grecs i, sobretot, els romans, els que van inventar la platja com escenari humà. La platja va esdevenir un escenari de meditació, repòs, plaers col·lectius i cultiu de la voluptuositat. A diferència d’ara, la platja no era l’espai de les vacances per les vacances, sinó de la recuperació i l’enriquiment personal per emprendre nous projectes. Una cosa sí era més o menys igual abans que ara: les cases i centres de descans construïdes vora l’aigua. Això es va acabar a l’Edat Mitjana amb la invasió de normands i sarraïns.

PERÒ –COM SEMPRE ACOSTUMA A SUCCEIR-, TOT TORNA A COMENÇAR

Efectivament. Quan arriba el segle XVIII es recupera el gust per la platja dins un context en què es desenvolupa la sensibilitat vers la naturalesa. La platja, a diferència del que succeïa a Roma, serà vista com el plaer o descans merescuts que vénen després del treball. Apareix l’oci burgès o, si es vol, capitalista. Apareix el turisme de platja tal com l’entenem avui (els viatges organitzats apareixen a la Gran Bretanya del 1800 i a Barcelona es funda el 1908 la Sociedad de Atracción de Forasteros). Imitant el turisme de camp, es construeixen “estacions banyistes” a Brighton, Niça, Cannes o Sant Sebastià (o Caldetes). El detall: es creu en les propietats terapèutiques de l’aigua de mar (hi havia banyeros que acompanyaven la gent burgesa i adinerada a la vora del mar).

I, FINALMENT, ARRIBA LA MASSIFICACIÓ QUE TOTS CONEIXEM, GAUDIM O  PATIM

Efectivament. Amb el temps, amb l’extensió del capitalisme, amb uns treballadors que obtenen diner a canvi de la feina prestada, amb uns treballadors que gaudeixen de vacances pagades, amb tot això, el comú de la ciutadania accedeix a la platja. I apareixen els packs de viatge i els grans complexos hotelers i turístics. Apareix, en definitiva, la platja com a oci de masses i negoci d’uns quants. Apareix, com vostè deia molt bé, la platja que tots coneixem, gaudim o patim. D’això en podríem dir l’homo faber suat i remullat. Per a uns, un plaer; per a d’altres, una tortura.  

11/7/08